Carta als Parlamentaris Catalans en relació a la ILP PROU

Em permeto adreçar-me a vosaltres davant la proximitat de la votació de la ILP que pretén abolir les curses de braus a Catalunya. Qui us escriu és un militant del PSC alhora que regidor d’un poblet del Maresme. No pertanyo a cap executiva, ni tinc cap càrrec dintre del partit. Soc simplement un militant.

Però tot i així us escric amb la plena convicció que parlo en nom de molts militants i simpatitzants dels diferents partits que integren el Parlament de Catalunya. Només cal donar un cop d’ull a qualsevol de les moltes enquestes fetes a Catalunya per adonar-se’n que entre el 70 i el 80% dels Catalans, depenent de les fonts, son contraris a la mal anomenada “festa nacional”. Evidentment els partits, com a reflex de la nostra societat, tenen a les seves files un nombre molt important de persones contraries al patiment del brau.

De ben segur algun de vosaltres sou afeccionats a aquest espectacle, d’altres potser sereu crítics amb el patiment que sofreix el brau durant l’espectacle, i també n’hi haurà que ni tan sols us heu plantejat el que és una “corrida”, simplement perquè mai us ha interessat aquest espectacle.

Abans d’entrar en matèria, però, m’agradaria fer una reflexió en veu alta.

Cada cop, a la nostra societat, hi ha més preocupació pel benestar animal. Els animalistes ja fa anys que han deixat de ser quatre penjats anti-sistema, i han passat a ser una xarxa important de persones de tots els nivells culturals, professions, i estatus socials, entre els que m’incloc, que entenen que els animals mereixen un tracte digne per part de l’esser humà.

Als que us agradi la tauromàquia no tinc res a dir-vos perquè segurament entraríem en un discurs estèril. Sembla ser que això dels braus es porta a la sang, és un tema visceral. Darrerament aquells que volem un tracte digne pels animals, aquells que rebutgem el patiment gratuït d’un mamífer, estem acostumats a sentir-nos de tot, inclús en boca de càrrecs polítics i institucionals de rellevància, però no és la meva intenció assumir cap paper de víctima, perquè en tot aquest afer de la tauromàquia de víctima nomes n’hi ha una, els animals. El brau per motius obvis, i també, tot i que sovint s’oblida, el propi cavall del picador.

Per suposat tots esteu assabentats de la llei 22/2003 de protecció animal de Catalunya. Llei aprovada el seu dia al Parlament del qual en sou membres. Llei que la ILP pretén modificar per tal de no excloure el brau de la seva protecció.

Només llegint el tercer punt de l’article 2 (Finalitat i principis) ja queda ben palès el que aquesta llei persegueix : “Ningú no ha de provocar sofriments o maltractaments als animals o causar-los estats d’ansietat o por”.

Llavors, perquè fem una única i exclusiva excepció amb el brau?.

Hi ha hagut un intent d’un veterinari tauri, el professor Illera, d’intentar demostrar que el brau no pateix dolor. Intent que ha estat rebatut de forma solvent per altres professionals. Però fixeu-vos-hi que l’argument del veterinari per assegurar que el brau no sent dolor es basa en la brutal alliberació de betaendorfines que es produeix en el brau durant la lidia. Segons ell aquesta substancia impedeix que senti el dolor (cosa que s’ha demostrat no ser certa).

Casualment aquestes hormones son secretades en tasses altíssimes quan es donen estats aguts d’ansietat, por i/o dolor. Només us transcric, per no avorrir-vos, el darrer paràgraf d’una conferencia, en resposta a aquest controvertit estudi, del veterinari José Enrique Zaldivar :

“En cuanto al dolor que se infringe al toro, las altas tasas de betaendorfinas que se han detectado en sus cadáveres dejan claro que ha sido enorme, considerando a estas hormonas como lo que son, es decir, mediadoras y medidoras del dolor y del estrés, y de ninguna manera neutralizadoras de los mismos.”

(si voleu llegir la conferencia sencera a on es rebat punt per punt l’estudi d’Illera la trobareu a http://www.avatau.com/elsufrimientodeltoroenlalidia)

És a dir, que creieu a qui us creieu no queda més remei que admetre que el brau, o pateix dolor, o pateix ansietat, o totes dues coses.

Llavors sembla ser que l’única resposta, a la pregunta de perquè fem una excepció amb el brau, és perquè es tracta d’una tradició, no pas perquè l’animal no pateixi d’una o altre forma, i en conseqüència no sigui mereixedor de la protecció de la llei.

En aquest escenari ens trobem que tots aquells que no sentiu aquest visceral plaer contemplant la lidia i mort d’un brau, podeu tenir els següents arguments per votar en contra de l’abolició de la tauromàquia a Catalunya :

A.- És una tradició centenària que ens identifica com a poble

Evidentment de tradicions hi ha moltes. Els Nadals, l’ou com balla, les sardanes, els castellers. S’ha de mantenir la tauromàquia pel simple fet que fa anys i anys que es duu a terme, independentment del patiment provocat a l’animal ?

Les baralles de gossos i galls també eren tradicions centenàries, tot i així la llei Catalana de protecció animal les va prohibir. És perquè aquests animals patien dolor i/o ansietat, i el brau no?, com ja he explicat no és així, el brau també pateix.

Ens identifica com a poble la tauromàquia ?, dit d’una altre manera, volem ser reconeguts a la resta del món per aquest costum, ple de sang i patiment, que escandalitza i horroritza, no tan sols a un gran nombre de Catalans, sinó també a la immensa majoria d’Europeus ?

Penso que ni els Catalans majoritàriament ens identifiquem com a tals a ran dels costums taurins, ni tampoc volem ser coneguts i reconeguts per la pràctica d’aquesta “festa”.


B.- Hi ha tota una economia que gira al voltant de la festa

És cert. Però concretament a Catalunya això es circumscriu a la Monumental de Barcelona, que ha arribat a ser tant deficitària que els propietaris la van vendre. Només es veuen plens en comptades ocasions, com quan ve en José Tomás i afeccionats de tot l’estat venen a Barcelona a veure’l.

D’altre banda, i si parlem a nivell de tot l’estat, no és menys cert que és una activitat que per la seva subsistència requereix ser fortament subvencionada per les administracions.

M’estalviaré entrar en un ball de números perquè és un tema tant àmpliament debatut, que inclús hi ha molta gent que sol•licita una casella especifica a la declaració de la renda per tal de poder decidir si amb els seus impostos s’ha de sufragar o no aquesta activitat.

Es mouen xifres molt altes que, com en el cas del futbol, per posar un exemple, acaben en mans d’uns pocs. La diferencia és que els clubs de futbol son societats anònimes que es sostenen per si soles, i la tauromàquia requereix de subvencions i ajuts públics que paguem entre tots.


C.- Encara que a mi no m’agradi, no tinc perquè prohibir quelcom que agrada a determinades persones.

Aquest és un argument que he escoltat en alguna ocasió.

A mi personalment el futbol no m’agrada, però no se m’acudiria mai prohibir-lo, entre d’altres coses perquè aquestes 22 persones que estan sobre la gespa maltracten i donen cops de peu i cap a un objecte, però no ho fan amb un esser viu. La pilota no pateix, el brau si.

És per aquest mateix motiu que no em val allò que diuen els taurins, a qui no li agradi que no hi vagi, però que ens deixin a nosaltres gaudir de l’espectacle. Si no vaig al futbol ningú pateix, però encara que no hi vagi a la plaça de toros, el brau seguirà patint.

D’altre banda torno a recordar que les baralles de gossos i galls van ser prohibides i en aquest cas també hi havia persones a les que l’espectacle els hi agradava. Tornem a lo de sempre, és diferent el brau ?.

La tauromàquia com a art

Podríem acabar parlant de si la tauromàquia s’ha de mantenir per sempre donat que se li atribueix la categoria d’art, però potser cauríem en unes disquisicions tant increïbles com el que reflecteixen aquestes paraules de Fernando Sanchez Dragó, qui en un intent de justificar la grandesa del moment de la mort del brau escriu el següent :

“El torero, tras consumar así el matrimonio, se yergue, jaquetón, y el toro, convertido en esposa desflorada, se derrumba con las patas por alto mientras los ojos se le vidrian al sentir que lo inunda el orgasmo de la muerte. De la herida, por cierto, brota sangre: la del himen”

De ben segur que es tracta d’una gran construcció literària que conté unes metàfores precioses, però a mi personalment em fa molta pena que una persona culta i intel•ligent acabi escrivint coses així per intentar justificar el patiment d’un esser viu com si fos una obra d’art o una experiència mística.

La tauromàquia com a educació i els valors que transmet

Afortunadament a Catalunya ja es va prohibir l’entrada a les places de toros als menors de 14 anys. És sens dubte una mostra del seny Català que tant ens apreciem. Però els nens de 14 i 15 anys, adolescents, i els joves, hi poden accedir.

Potser ens hauríem de preguntar quins valors pot transmetre la “fiesta” als més joves. Potser ens hauríem de preguntar si veure a un mamífer sagnant i vomitant sang fins a morir, és un espectacle edificant. Potser hauríem de començar a pensar que no podem intentar educar als nens i joves en el respecte per la natura i els essers vius, si per altre banda mantenim un costum, que per molt ancestral que pugui ser, no deixa de ser el que és, una carnisseria amb espectacle i musica inclosos.

El progrés de vegades pot suposar, i així ha estat històricament, trencar amb determinats costums i tradicions ancestrals, que esdevenen incompatibles amb l’evolució de la consciencia de la ciutadania. És veritablement incomprensible i totalment anacrònic mantenir en ple segle XXI aquesta tradició.

Si heu arribat fins aquí, en primer lloc us dono les gràcies per la vostra atenció, i en segon lloc, a no ser que sigueu taurins fins a la medul•la, us prego com a persona que vol el progrés de la nostra societat, que voteu a favor de la ILP per tal d’abolir definitivament, de la nostra terra, aquesta tradició que a una immensa majoria de Catalans ens avergonyeix.

Moltes gràcies.

Carles Marco Morellón
Regidor PSC | Ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta