diumenge, 28 de març del 2010

Madrid: 20.000 personas piden que torturar a un animal no sea declarado un Bien de Interés Cultural

Unas 20.000 personas calculadas según la superficie del recorrido de la manifestación 6.000 metros cuadrados y una densidad de 3 personas por metro cuadrado. Cuando el grueso de la manifestación ya estaba en Puerta del Sol, todavía había asistentes saliendo del punto de inicio de la comitiva en Plaza de la Villa. Autobuses llegados desde Barcelona, Bilbao, La Rioja, Valencia reflejan la pluralidad de la protesta.

Durante la marcha, a la que han asistido miembros de diversas asociaciones animalistas y representantes del mundo de la literatura, el cine y la música, así como defensores de los animales procedentes de otras ciudades españolas, los manifestantes han coreado el lema “La tortura no es cultura”, una frase que a su entender comparte la mayor parte de la sociedad, que no se identifica con la mal llamada fiesta de los toros. Los antitaurinos han defendido que se promocionen y se subvencionen económicamente las manifestaciones artísticas y culturales que realmente enriquecen a la sociedad, frente a la que consideran una tradición denostada y bárbara: la muerte lenta y dolorosa de un toro que previamente ha sido debilitado física y psíquicamente.

A la llegada de la comitiva, que partió a las 12 de la mañana de la plaza de la Villa, a la Puerta del Sol, algunos de los numerosos artistas e intelectuales que se han adherido al manifiesto han leído un decálogo sobre algunos de los falsos mitos que alegan los taurinos como excusa para continuar con este rito macabro. Así, el veterinario y comunicador Carlos Rodríguez, el periodista Ignacio Escolar, la cantante Idaira, la actriz Isabel Pisano y las escritoras Ruth Toledano y Eugenia Rico han refutado pretextos como que el toro no sufre o que si acabara la tauromaquia se extinguiría una especie. “El toro de lidia no es realmente una especie, sino un animal con determinadas características genéticas, que tiene un sistema nervioso exactamente igual que el de los humanos y por tanto padece dolor como nosotros”, han explicado.

También han leído un manifiesto en el que han pedido a las autoridades regionales que retiren esta propuesta. “Lamentamos que ciertos representantes políticos en Madrid, Murcia o Valencia se hayan dejado llevar por un oportunismo que casa mal con su deber de velar por el bien común”, han señalado. Además, han incidido en que no debe “apoyar prácticas sociales que legitiman la violencia. Semejante escuela de brutalidad nunca debería ser considerada Bien de Interés Cultural”.

www.latorturanoescultura.org

Esta noche no es una noche cualquiera

Esta noche no es una noche cualquiera. A estas horas se preparan para subir a unos autocares varios centenares de personas. Autocares que los llevan a Madrid. A una manifestación para mostrar la repulsa por la tauromaquia, por la declaración de la misma como Bien de Interés Cultural.

A algunos de ellos los conozco personalmente, a otros solo virtualmente, y otros tantos son perfectos desconocidos para mí. Sin embargo esta noche me siento muy cercano a ellos, a todos ellos y ellas. Me hubiera gustado estar cerca de verdad, compartir el viaje, compartir la manifestación. Manifestarme en Madrid. Pero no ha podido ser. A veces la vida te niega esos pequeños momentos buenos, esas buenas compañías. Pero no pasa nada, por desgracia habrá más ocasiones para reencontrarme con ellos y ellas, con algunos o con todos. Y es que la lucha por la dignidad de los animales es una larga carrera de fondo. Ahora son los toros, pero mañana pueden ser los perros, los cerdos o cualquier otro animal que sufre una vida o una muerte indigna.

Que no se crea Esperanza que mañana estarán en Madrid todos los que son. Faltaremos muchos. La vida es compleja y no siempre se puede acudir allá donde quiere tu corazón. A veces la razón te ancla en otros parajes.

Acabo de visionar “Animal, el documental”. Angel Mora ha tenido la gran amabilidad de remitírmelo. Es, sin duda, un gran documental. Un DVD que reafirma todo aquello que ya sabemos, pero que conviene mantener en la retina y en la memoria. Son de esos documentales que te dan fuerzas para seguir, que te confirman que el camino tomado es el correcto, que la lucha no es estéril.

Bien de interés cultural?. Cultura: conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico.

Es precisamente por nuestra cultura, por nuestra facultad de desarrollar un juicio crítico, por lo que muchos españoles no entendemos que pueda mantenerse un espectáculo basado en el dolor y muerte de un mamífero superior, de un ser que siente, que sufre, que teme.

Es precisamente por nuestra cultura, por lo que entendemos que un espectáculo así no es ético. Porqué no es ético causar sufrimiento, y mucho menos cuando el sufrimiento es gratuito e innecesario. Nuestra cultura nos permite gozar de una moral más elevada, más cercana a la ética.

Aquellos que hemos comprendido que la fiesta tiene que acabar somos moralmente más éticos que los aficionados a la misma. En los debates, los taurinos, nos echan en cara que nos creamos superiores moralmente a ellos, y he llegado a la conclusión que tienen razón, que lo somos, somos moralmente más éticos, más evolucionados. Les guste o no. Y es que en el fondo ellos mismos tienen ese complejo de inferioridad moral clavado en lo más hondo de su alma. Porqué no hay que ser ni muy culto, ni muy inteligente, ni especialmente sensible, para entender que el sufrimiento del toro es éticamente indeseable.

Javier de Lucas, Doctor en Derecho, Catedrático de Filosofía del Derecho y de Filosofía Política, actual director del Colegio de España en París, lo explicó muy bien en su comparecencia ante el Parlament de Catalunya. La ILP que pretende prohibir las corridas de toros en Catalunya, defiende un bien jurídico superior, porque se contrapone un principio básico, como el de no causar daño, contra una preferencia secundaria, como la de asistir a un espectáculo que gusta. Incluso la propia educación en la no violencia también es un principio básico a defender. Por y para ello se legisla. Por y para ello se prohibe.

No, como dijo Josep Mª Terricabras, Doctor en Filosofía y Ciencias de la Educación, prohibir no es feo. Lo que sería feo es no prohibir un espectáculo en el que se inflinge dolor y sufrimiento a un ser vivo.

Señora Aguirre, las corridas de toros no son un bien de interés cultural, son un bien de interés comercial para unos cuantos, y una vergüenza nacional para muchos. Mañana solo verá a unos pocos. Muchos no habremos podido asistir, pero no se preocupe, ni usted ni aquellos partidos que apoyan la continuidad de la tauromaquia, ya sea de modo activo o pasivo, porqué aunque mañana no estemos en Madrid, en las próximas elecciones si acudiremos a nuestro colegio electoral, y allí dejaremos muy claro quien no queremos que nos represente y gobierne.

dijous, 18 de març del 2010

Cuestión de respeto

Cuando no hay posibilidad de ganar el debate, el único recurso que queda es el de la tergiversación interesada, la demagogia barata, el insulto, y la descalificación personal.

Ya lo practicaron con Jesús Mosterin, y ahora le ha tocado el turno a Mónica Frassoni. Los que hemos podido escuchar a uno y a otra, y tenemos un mínimo de inteligencia verbal y emocional, no tenemos duda alguna que ninguno de los dos ha pretendido con sus palabras comparar a un matador de toros con un matador de mujeres, o la ablación de clítoris con la tortura del toro.

En el Parlament se ha hablado de ética, de lógica de comportamiento, y también de patrones machistas, antropocéntricos y androcéntricos. Nadie ha puesto al mismo nivel la vida o el sufrimiento de un ser humano y la de un animal, aunque éticamente ambos sean reprobables y dañinos para la sociedad.

El medio taurino mundotoro, que ya nos tiene acostumbrados a sus salidas de tono y a sus falsedades vestidas de periodismo de investigación, se despacha a gusto con la diputada italiana, y entre otras lindezas le dedican calificativos como “mediocre asexuada” y “diputada italiana de sangre menopáusica”,

Tal vez sus cerriles mentes alberguen la creencia de que la difamación y el insulto son un arma válida contra los argumentos éticos y lógicos. Pero con ello solo demuestran una vez más su total ausencia argumental. La violencia física es en muchas ocasiones el resultado de la imposibilidad de verbalizar, y la violencia verbal no es más que la consecuencia de la imposibilidad de argumentar.

En el Parlament, el público, ha mantenido en las comparecencias de los días 3 y 4 un respeto por los comparecientes y los diputados. Pero ayer, con una afluencia notable de taurinos entre el público, se ofreció un espectáculo bochornoso, aplaudiendo las intervenciones de los dos toreros y del profesor Illera, abucheando a la diputada italiana, e interrumpiendo a la diputada Patrícia Gomà, de ERC, en más de una ocasión.

Así exigen respeto para con su fiesta, abucheando e insultando. Llenando los medios de comunicación de falsedades demagógicas, incitando a colectivos, que no fueron insultados ni menospreciados, a una batalla para recuperar una dignidad que jamás perdieron, una dignidad que nadie puso en tela de juicio. Así se mueven, crispando a la sociedad.

No se si la ILP saldrá o no adelante, pero de todo este debate algo bueno saldrá, y es que cada cual quedará ante la sociedad como lo que verdaderamente es.

diumenge, 14 de març del 2010

I va nevar

Encara amb la ressaca de les intervencions al Parlament de Catalunya d’aquells que defensen la festa de les curses de braus, i dels que defensem el brau, la seva dignitat, i la nostra ètica.

Quan encara retenia al meu cap les magistrals classes de moral, ètica, dret, lògica i seny, que vaig poder escoltar en directe. Tot un luxe per cert.

Amb la sana intenció d’agafar l’ordinador una d’aquelles nits, com de costum, per tal d’intentar explicar-ho, al temps que posava ordre als meus pensaments i sentiments.

Amb un esquema mental ja fet d’allò que volia comunicar. Amb ganes d’escriure sobre les paraules de Mosterin, de Wagensberg, de Terricabras, de Zaldivar, de Bilbeny, de tots els que van defensar el dret a una vida, i una mort, amb dignitat i sense patiments innecessaris dels braus.

Volent destacar les paraules d’Antonio Moreno, un antic aficionat Malagueny a les curses de braus, que als seus 35 anys, una tarda a la plaça, una de tantes, darrera d’una muleta vermella, va veure un brau vomitant sang, amb una espasa que li sortia pel costat.

Intentant retenir i fixar a la memòria com va explicar, davant dels diputats i diputades, que aquella tarda, per primera vegada a la seva vida, va veure un brau, va veure un animal que patia. Que allà on veia art, va veure sang, que allà on veia cultura, va veure la tortura.

Volia fer la comparació d’aquesta experiència amb la que el propi Antonio Gala va relatar al dominical de El País, el juliol de 1995, dient: “Y de repente [el toro] miró hacia mí. Con la inocencia de todos los animales reflejada en los ojos, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad”.

Tan sols volia que, abans d’escriure, tot agafes forma al meu cap, com tantes altres vegades. Vaig decidir donar-me el cap de setmana i escriure el meu bloc dilluns a la nit.

I va nevar, dilluns va nevar a Sant Cebrià.

Va ser una nevada forta, però tampoc cap bestiesa. Tot i així les conseqüències han estat devastadores. Dilluns, als volts de les 4 de la tarda, ens quedarem sense llum. A les 24 hores es va restablir el subministrament, però enlloc de rebre 220 volts entraven 360. Les bombetes, fent honor al seu nom, explotaven; el router, càmeres de seguretat, aparells electrònics, tot mort.

Fins dijous a la tarda no vem poder connectar-nos a la xarxa, i vem passar amb un generador de 2000 watts, comprat a corre cuita, i encara agraïts a la providència per haver-lo pogut trobar, ja que estaven exhaurits a totes les botigues del ram.

També la providència va voler que el cable de telèfon, que va quedar travessant el carrer i flotant a escassos 40 centímetres del terra, no es trenqués. Això sí, un servidor, ajudat d’una escala gran, el va haver de penjar i lligar a un pal de la llum, a una alçada tal, que impedís que qualsevol vehicle se l’emportes per muntera. Som diumenge. Algú ha vist a un operari de telefònica per aquí?, no?, jo tampoc. I això que tinc veïns que sí s’han quedat sense telèfon.

Tres dies sense llum, i encara gràcies, perquè hi ha gent que en porta ja sis dies a les fosques i passant fred. Un munt de cables elèctrics i de telèfon per terra, branques trencades pel pes de la neu. Una nevada una mica excepcional, tampoc no gaire, i la vida es paralitza, els plans s’esgarren. Ja no penses en escriure al teu bloc, només penses a passar com puguis fins que tot es normalitzi.

“No estem preparats” és la frase més escoltada aquest dies. I és cert que no ho estem, però no pas nosaltres, son les infraestructures les que no estan preparades. Cables aeris penjant de pals de fusta. Torres de formigó i de metall que s’han partit en dos pel sobrepès de la neu als cables.

A Can Palau volem soterrar tots els cables elèctrics i de telefonia. Evidentment aquesta és la solució. Amb tota la xarxa soterrada el problema hagués estat mínim. Però el cost l’hem de pagar els veïns. L’ajuntament ens diu que cap de les dos companyies volen contribuir en el cost d’aquesta obra, que l’hem d’assumir nosaltres en la seva totalitat.

I un no pot evitar preguntar-se, quin cost li representarà a les companyies de la llum i telèfon reparar tots els danys causats pel temporal de neu?. Si els veïns paguem íntegrament el soterrament, quants diners de manteniment i reparacions per imprevistos com aquest s’estalviaran dites companyies en els propers 20 anys?. Just seria que aquests diners que s’estalviaran els investissin en fer menys feixuga la despesa que tindrem.

Ni estem preparats, ni les companyies privades responsables dels subministraments basics ho volen estar. Els de la llum s’escuden en la MAT encara per fer, però ells saben perfectament que el problema son les xarxes de distribució tercermundistes. I nosaltres traguem. Traguem amb tot això perquè volem, perquè ja en tenim prous de mals de cap. Però els ajuntaments haurien de jugar més fort, haurien de dir prou, perquè al final l’ajuntament som tots, i tots coincidim en que les infraestructures no estan preparades per cap contingència.

Volia parlar dels braus, però una nevada, que podia haver estat quelcom molt maco, va alterar la nostra vida. Aprendrem d’aquesta experiència?

diumenge, 7 de març del 2010

Socialistes per a l'abolició de les curses de braus

El 28 de desembre de 2009 vaig crear el web psc-diu-prou amb la intenció de prendre el pols a la militància del PSC respecte de la ILP que vol prohibir les curses de braus a Catalunya.

Fruit d’aquesta iniciativa, i de la unió de moltes voluntats, ha vist la llum un manifest que serà entregat properament a la executiva del PSC, juntament amb els noms dels afiliats que s’hi han adherit.

MANIFEST:

Socialistes per a l'abolició de les curses de braus

Nosaltres, dones i homes lliures, militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya, exposem :

El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament donar curs a l'Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal reconèixer l'esforç i l'èxit de les persones que van promoure aquesta ILP que ha comptat amb el suport de més de 180.000 signatures.

Un bon grapat d'afiliats i afiliades del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) vam signar aquesta ILP, alguns en vàrem ser també fedataris, i moltes i molts afiliats i simpatitzants estem d'acord amb l'abolició de les curses de braus.

En aquest sentit, demanem al partit polític al qual estem afiliats, o del que som simpatitzants, que tingui en compte el nostre posicionament, que per altre banda creiem que és majoritari a la societat catalana.

No sabem si els partidaris de l'abolició som majoria o minoria dins del partit. Però sí estem segurs que som molts els afiliats i afiliades que estem per aquesta opció.

No hi ha posicionament congressual sobre aquesta qüestió. Mai ha estat debatut quin ha de ser el posicionament del nostre partit vers aquest espectacle.

En conseqüència, i per coherència amb les diferents sensibilitats dins del partit vers aquest tema, demanem que es doni llibertat de vot als parlamentaris i les parlamentàries del nostre grup en la votació que tindrà lloc properament.

Volem pensar que la composició del grup parlamentari reuneix diverses sensibilitats sobre diferents aspectes que estan en el debat social. D'altre manera no s'entendria, donat el caire plural que històricament ha tingut i té el nostre partit.

La pervivència de les curses de braus a Catalunya és incompatible amb els temps d'una major sensibilitat pel patiment dels animals, i d'un major compromís per fer fora tradicions que considerem que s'enfronten a una ètica del respecte a la natura, i el rebuig a manifestacions fonamentades en el maltractament d'un ésser viu.

Ens oposem a manifestacions, tot i que respectem que es puguin titllar de culturals, on triomfi un desencadenant de mort d'un ésser viu amb l'antesala d'un patiment acompanyat d'un espectacle de sang.

Som conscients que hi ha gent simpatitzant amb idees de progrés que puguin trobar atractiu l'espectacle de les curses de braus.

Però som conscients que una política progressista porta inherent la recerca d'avenços en els camps de l'ètica, la llibertat i el respecte humà i natural en el planeta. I cada racó del món és important per donar passes cap a una millor convivència entre l'ésser humà i la natura.

No estem per a posicionaments conservadors. La política no ha de ser la simple gestió de les coses tal i com estan, sinó la via per a assolir una societat millor.

Com ja hem dit abans, demanem la llibertat de vot dels components del grup parlamentari socialista, tot i que també podem entendre la recerca d'un consens amb d'altres grups parlamentaris per a obtenir un resultat favorable a la prohibició, i satisfactori per els impulsors de l'ILP.