dilluns, 5 de juliol de 2010

Si se’m permet...

Avui vull fer una darrera petició als meus companys de partit, a les diputades i diputats dels PSC que el 28 de juliol tenen la responsabilitat i la possibilitat de representar el seu electorat, els seus companys.


Més enllà dels gustos i aficions personals, més enllà dels aspectes econòmics, més enllà del veritable sentit de la paraula llibertat, i dels llocs de treball que en puguin dependre. Més enllà de tot està la ètica. Més enllà de tot està aquella consciencia que tots tenim a dintre, i que ens diu de forma clara que causar un dolor i un patiment, quan aquest és evitable, no es correcte.

Qui defèn la continuïtat de les corrides de toros ho fa des de la seva perspectiva interessada, ja sigui pel plaer que li produeix la seva visió, o pels diners que li reporta la seva continuïtat, hi ha inclús qui en un exercici de demagògia, potser per desconeixement, apel•la a la llibertat. Suposo que la llibertat que demana per seguir assistint a aquest grotesc espectacle, és la mateixa llibertat que té per conduir sense cinturó de seguretat, per anar a 180 per l’autopista, per fumar al cinema, o per assistir a veure una baralla de gossos o galls.

No vull repetir allò de que llibertats i limitacions son consubstancials, crec que els conceptes, hores d’ara, tots els hauríem de tenir molt clars. Tots sabem que la nostra llibertat està limitada. Ni ho podem fer tot, ni ho podem dir tot.

Els que demanem la desaparició de la tauromàquia ho fem moguts pel rebuig que ens provoca la visió d’un mamífer patint un maltractament que considerem indigne i evitable. Perquè més enllà de l’espectacle, de la litúrgia, de la tradició, de la plasticitat, o del fet que algú ho consideri cultura, sobre la sorra de la plaça hi ha dos essers vius, un que suposem intel•ligent, l’altre que no ho és tant, però ambdós pateixen si els punxen, els dos son dotats un sistema nerviós pràcticament idèntic. Son dos essers amb capacitats cognitives diferents, però amb la mateixa capacitat de patir dolor.

Si voleu saber el que sentim aquells que lluitem contra la perpetuació d’aquest espectacle, la propera vegada que presencieu imatges d’una corrida no mireu el torero ni la plaça, mireu el toro, mireu els seus ulls, mireu la sang que li brolla del llom, mireu la sang que vomita, mireu-lo quan doblega les potes, mireu quan li tallen una o les dues orelles, mireu com el descabellen, com l’arrosseguen.

Si en algun moment sentiu vergonya que els essers humans facin tot això per diversió, per passar la tarda, per diners, haureu començat a entendre’ns. No es tracta que no hi anem si no ens agrada, és que ens avergonyeix com a persones, com a membres d’aquesta societat, que això segueixi passant cada tarda de diumenge amb sis animals, perquè no aconseguim trobar-li la justificació.

Carles Marco
Afiliat i regidor pel PSC


2 comentaris:

jordi ha dit...

Me encanta llegirlo

Itta ha dit...

Quin dia podrem parlar de...mireu que feien a Espanya abans amb els animals...ostres! menys mal que això ja no passa...quina vergonya...quant temps ha de passar?? pq tractem tots els animals amb respecte?