La noticia se está difundiendo a la velocidad de la luz, corre como la pólvora entre los animales, y muy especialmente entre los perros. Todos los perros de España están aprendiendo Catalán. Andaluces, Extremeños, de Castilla León y Castilla La Mancha,...
Y es que en Catalunya, desde 2003, la ley otorga a los perros abandonados, a aquellos que desgraciadamente erraron el dueño, a aquellos que fueron envueltos en papel de regalo y no resistieron las primeras vacaciones, a aquellos que fueron criados para cazar y no sirvieron para ello, o que ya se cansan y no corren como antes, a todos ellos, una segunda oportunidad.
Catalunya legisló en 2003 una ley de protección animal que no permite el sacrificio de los perros que entran en una perrera tras ser abandonados. En Catalunya solo se permite aplicar la eutanasia a un perro que está sufriendo porque ¿Qué culpa tendrá un perro de la sinrazón de la especie humana?, ¿qué culpa tendrá un perro de la irresponsabilidad de algunos seres humanos?.
Parece ser que Catalunya tiene una clase política que ha sabido responder a las demandas de una buena parte de la sociedad. Parece ser que desde el gobierno de España no se quiere legislar en defensa de los animales con el argumento de que es una competencia de las comunidades autónomas.
El otro día en las instalaciones que la protectora “el arca de Noé” tiene en Córdoba se oyó a un grupo de perros comentando :
“¿Sabéis que quieren cerrar estas instalaciones?”
“Que me dices, ¿y adonde nos llevaran?”
“Si nadie lo soluciona a la perrera de Córdoba”
“Pero si allí te sacrifican al poco de entrar!. Sacrifican más de 3.000 perros cada año!. Aquello es un campo de exterminio municipal!”
“Si chico, yo estoy aprendiendo catalán, a ver si tengo suerte y me llevan allí. Al menos allí la ley no permite el sacrificio indiscriminado de perros”
En el web de la empresa municipal SADECO (Saneamientos de Córdoba,SA), sobre la imagen de un perro precioso, aparece el siguiente titular : “Ellos conviven con nosotros”. Debajo del titular se puede leer “Implicados, desde el comienzo, en la protección de animales, en Sadeco nos ocupamos del censo canino, la recogida de animales vagabundos y la gestión del Centro de Control Animal.”
Cualquiera que acceda a este web y acto seguido se entere que en el citado centro de control animal se han sacrificado más de 3.000 animales en el último año, quedará cuanto menos perplejo. Ellos conviven con nosotros, excepto los abandonados que los sacrificamos.
El problema no es nuevo, se repite una y otra vez a lo largo de la geografía española. Los refugios no cuentan con apoyos institucionales, las perreras municipales sacrifican a los animales a los 10 o 20 días de su entrada en el centro, los animalistas se rasgan las vestiduras, y los responsables municipales se escudan en las leyes de su comunidad. Ellos no hacen más que cumplir los reglamentos. Y si tardan un mes más en sacrificar a un animal pretenden que les estemos agradecidos.
Pero, ¿de quien es la culpa?. Evidentemente de los políticos. Por un lado del gobierno central, por no ser valiente y atreverse a legislar en pro de la defensa de los animales. Por otro de los gobiernos autonómicos, por recoger el testigo del gobierno de España y no saber encontrar esa valentía que, por lo visto, perdieron al jurar o prometer el cargo. Y finalmente de los ayuntamientos, por cerrar los ojos y escudarse en el estricto cumplimiento de la ley autonómica.
Los perros abandonados son un problema. Un problema generado por nosotros mismos, por la falta de control sobre el censo animal, por el nulo control sobre aquellos que se dedican a hacer criar a sus perros, por no educar en la responsabilidad y fomentar las adopciones. Y como son un problema, en muchos sitios hace ya mucho tiempo que han encontrado la solución. Si un perro es un problema, lo sacrificas y como dice el dicho “muerto el perro muerto el problema”.
Para que buscar soluciones más costosas y más imaginativas, para que perder el tiempo con ello, total son perros, y ya se sabe, los perros no votan. Pero atención porque puede llegar el día en que esta desidia, esta falta de humanidad, de conmiseración con unos seres cuyo único pecado es el de ser fieles, incluso al dueño equivocado, pase factura a los sucesivos gobiernos de España que no han sabido ni querido buscar la solución, a los dirigentes de las comunidades autónomas que han mirado a otro lado, y a los gobiernos municipales que solo han sabido confinar y matar.
Si, muchos perros están aprendiendo Catalán, otros Alemán, Sueco, Suizo,…, porque saben que hay lugares donde su vida vale mucho más que la inyección para matarlos.
Video dedicado a todos los perros que son exterminados en númerosos lugares de españa, donde ninguna ley los protege. A muchos los crian para la caza y después los abandonan, especialmente a los galgos. Tras el abandono, la captura, el confinamiento durante pocas semanas y finalmente ... el sacrificio.
dijous, 19 de febrer del 2009
diumenge, 1 de febrer del 2009
Carta oberta al parlamentari Català del PSC David Pérez
Benvolgut company, t’escric aquestes línies a ran de la teva intervenció a una de les taules rodones del Fòrum Mundial de la Cultura Taurina, que s’ha celebrat aquests dies a les Azores.
He pogut llegir pinzellades de la teva intervenció a diferents mitjans :
http://www.elcorreodigital.com/vizcaya/20090131/cultura/criticas-inquisidores-antitaurinos-forum-20090131.html http://www.opinionytoros.com/noticias.php?Id=20000
http://www.mundotoro.com/mundotoro/control/VerDetalleAN.asp?Numerador=71680&Tabla=A
El correo digital posa en boca teva la frase «Quienes quieren prohibir la fiesta de los toros no son moralmente superiores a los aficionados, son inquisidores».
El primer que em sobta és el fet que t’afanyis a voler deixar clar que aquells que no volem ser partícips de la tortura d’un esser viu, d’un mamífer, no som moralment superiors als afeccionats a la tauromàquia, per cert, cada cop menys nombrosos.
Suposo que és degut al que jo anomenaria com a síndrome Vargas Llosa. Va ser el propi Mario Vargas Llosa qui va reconèixer que la festa taurina està impregnada de violència i crueltat, per acabar dient «... eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea». I és que la consciencia no és pot trair ni enganyar. És evident que la majoria d’afeccionats tenen, encara que no ho vulguin, una lluita interna entre la seva afició i la seva més intima consciencia, aquella que aflora en els moments en que un és retroba a si mateix en la solitud dels seus pensaments.
Però el veritable motiu del meu escrit no és el de donar cap lliçó de moral a ningú, ni tan sols el d’analitzar la personalitat d’aquells que gaudeixen amb el patiment d’un animal, sigui brau o no, per tal de delectar els seus sentits. El veritable motiu, allò que m’impulsa a escriure és el sentiment, primer de perplexitat, i després d’indignació en llegir que un parlamentari, representant del poble Català, és capaç de violentar i insultar a una bona part del seu propi poble.
I és que benvolgut David, t’agradi o no, som una bona colla de Catalans els que volem abolir aquesta tradició sanguinària, violenta, cruel, que considerem totalment indigna de persones civilitzades. I no t’equivoquis, no és una qüestió d’independentisme, de partidisme polític, és una qüestió de moral, de sentiments que no entenen de política, és una qüestió d’ètica personal.
Mira jo sóc un polític de tercera regional, una persona que no fa de la política la seva professió, sóc regidor pel PSC d’un petit poble del Maresme, i hi poso més il·lusió que professionalitat i, evidentment, no em guanyo la vida amb el meu càrrec, però tot i així seria incapaç de fer una declaració com la que tu has fet perquè, tot i ser un polític afeccionat al teu costat, entenc que totes les persones mereixen un respecte, pensin o no com jo.
He accedit al teu bloc personal (www.davidperez.org) i llegeixo a la teva biografia «...donat que ser diputat al Parlament de Catalunya implica un grau alt de responsabilitat a la vegada que d’orgull». És a aquest sentit de responsabilitat al que vull apel·lar.
Estic convençut que la teva desafortunada frase amb la que ens tractes d’inquisidors és fruit de l’orgull que sents per la teva afició taurina, però comprendràs que dista molt de ser la frase d’un diputat Català conscient del grau de responsabilitat que li dona el seu càrrec. Un parlamentari representa a la seva gent allà on sigui i, per suposat, això ho ha de tenir sempre molt present.
Els antitaurins, els animalistes, aquells que volem un tracte, i també una mort, digna pels animals, estem acostumats a sentir i llegir tota mena d’apel·latius que son de tot menys carinyosos : "ecoterroristas", "tontos", "intolerantes", "antidemocráticos", “gentuza”.
Fa poc vaig respondre a un escrit d’un tal Domingo Delgado de la Cámara, fet al portal de noticies taurines www.detorosenlibertad.com , en que ens tractava de “gentuza” per no compartir la seva afició a la tortura dels braus. Tot un senyor procurador, això diu al seu CV, que escriu coses com «La España de las Autonomías es un error histórico de nefastas consecuencias, que un día, ya próximo, habrá que reconducir refundando el Estado», o com «...no entrando nunca en el absurdo debate de los derechos de los animales, un imposible metafísico y una aberración jurídica».
Suposo que evidentment amb la primera frase no hi estaràs gens d’acord, tot i que potser la segona ja et generi més simpatia, però en qualsevol cas entre aquest senyor i tu hi ha una diferencia fonamental, ell no és polític, tu si, i a més a més estàs al Parlament de Catalunya en representació d’un munt de Catalans que et vem posar allà. En conseqüència tu, a diferencia d’ell, no et pots permetre el luxe d’insultar a una bona part dels ciutadans de Catalunya.
És per això que et prego que demanis disculpes públicament a tots els que estem lluitant per veure desaparèixer de la nostra llei de protecció animal el greuge comparatiu vers el toro.
Malgrat el que diu el senyor Delgado, i el que tu puguis pensar, el dret dels animals no és cap impossible metafísic ni cap aberració jurídica. A Catalunya el dret dels animals és una realitat jurídica des de l’any 2003 i nosaltres només volem que el brau no sigui una excepció, i ens és ben igual que això impliqui l’abolició d’un costum centenari, d’una tradició.
Al teu bloc dius «...el veure que els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, és el millor de la política». Encara que sigui possible, com he sentit darrerament, que el nostre molt Honorable President gaudeixi de la tauromàquia, o que d’altres companys de partit tingueu gustos afins, no és menys cert que molts d’altres militants del PSC pensem el contrari, i que bona part de la nostra societat, la Catalana, també està en contra d’aquesta tradició.
Evidentment, tal i com vas dir a la conferencia, respectes la Iniciativa Legislativa Popular, de la que tinc l’orgull de ser fedatari, que recull signatures per abolir les curses de braus a Catalunya, faltaria més!. Però a part d’això vull apel·lar el teu sentit de responsabilitat política, i el de tots els diputats del Parlament de Catalunya, per tal que quan aquesta iniciativa es discuteixi al Parlament sigueu dignes representants del poble Català, molt més enllà dels vostres sentiments, de les vostres preferències i aficions, i dels vostres interessos.
En aquest sentit m’ha inquietat profundament el que mundotoro.com posa també en boca teva parlant de la ILP en marxa a casa nostra, i de com els taurins voleu intentar que la modificació legislativa no prosperi al Parlament : «La lucha será muy dura y difícil pero no imposible. PP y PSOE trabajan en conjunto para este fin». De veritat has donat a entendre que hi ha una postura comuna dels parlamentaris del PSC, juntament amb els del PP, per tal de votar en contra de la modificació?, he d’entendre que el PSC no donarà llibertat de vot als seus diputats?. Sincerament vull creure que es tracta d’una declaració fruit de la passió de parlar davant de gent que volia sentir exactament això. Però si realment ha estat així crec que has excedit en molt les teves atribucions.
A la mateixa conferencia vas dir que «Lo políticamente correcto es no atacar la Fiesta; eso es lo correcto de verdad». La consciencia dels pobles evoluciona i els politics tenim la responsabilitat de fer evolucionar les lleis al mateix ritme, de forma que no quedin despenjades del sentir majoritari de la ciutadania. Com molt bé has escrit al teu bloc, els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, i aquests canvis poden implicar l’abandonament de determinades tradicions. No podem viure captius del nostre passat.
Lo políticament correcte és legislar pensant en el ciutadà, i som molts els ciutadans de Catalunya, i no exclusivament independentistes, ni molt menys, els que pensem que la tortura d’un animal denigra a tota una societat. Ja no es tracta que no hi anem a les corrides si no ens agraden, és que pensem que aquesta “festa” no pot tenir cabuda a la nostra societat. És inquisidor prohibir les baralles de gossos o galls quan hi ha gent que en gaudeix amb elles?, perquè els que volem prohibir les curses de braus som inquisidors?. És tant estrany voler abolir un espectacle basat en la sang i patiment d’un animal que té com a única finalitat el divertiment dels espectadors?. S’ha d’admetre qualsevol patiment en nom de la tradició i la “cultura”?. De veritat creus que ets moralment superior a mi pel fet que tu no vols prohibir i jo si?. Son moralment superiors a la resta aquells que es dediquen a les il·legals baralles de gossos?, segur que ells també diuen allò de “a qui no li agradi que no vingui”.
Espero i desitjo que trobis en aquestes línies, més un motiu de profunda reflexió que una crítica, i que tornis a trobar el respecte, que mai tenies que haver perdut, vers aquells que lluitem per allò que creiem just, encara que no t’agradi.
Cordialment,
Carles Marco Morellón
Regidor pel PSC a l’ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta
www.stcebria.info
http://carlesmarco.blogspot.com/
He pogut llegir pinzellades de la teva intervenció a diferents mitjans :
http://www.elcorreodigital.com/vizcaya/20090131/cultura/criticas-inquisidores-antitaurinos-forum-20090131.html http://www.opinionytoros.com/noticias.php?Id=20000
http://www.mundotoro.com/mundotoro/control/VerDetalleAN.asp?Numerador=71680&Tabla=A
El correo digital posa en boca teva la frase «Quienes quieren prohibir la fiesta de los toros no son moralmente superiores a los aficionados, son inquisidores».
El primer que em sobta és el fet que t’afanyis a voler deixar clar que aquells que no volem ser partícips de la tortura d’un esser viu, d’un mamífer, no som moralment superiors als afeccionats a la tauromàquia, per cert, cada cop menys nombrosos.
Suposo que és degut al que jo anomenaria com a síndrome Vargas Llosa. Va ser el propi Mario Vargas Llosa qui va reconèixer que la festa taurina està impregnada de violència i crueltat, per acabar dient «... eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea». I és que la consciencia no és pot trair ni enganyar. És evident que la majoria d’afeccionats tenen, encara que no ho vulguin, una lluita interna entre la seva afició i la seva més intima consciencia, aquella que aflora en els moments en que un és retroba a si mateix en la solitud dels seus pensaments.
Però el veritable motiu del meu escrit no és el de donar cap lliçó de moral a ningú, ni tan sols el d’analitzar la personalitat d’aquells que gaudeixen amb el patiment d’un animal, sigui brau o no, per tal de delectar els seus sentits. El veritable motiu, allò que m’impulsa a escriure és el sentiment, primer de perplexitat, i després d’indignació en llegir que un parlamentari, representant del poble Català, és capaç de violentar i insultar a una bona part del seu propi poble.
I és que benvolgut David, t’agradi o no, som una bona colla de Catalans els que volem abolir aquesta tradició sanguinària, violenta, cruel, que considerem totalment indigna de persones civilitzades. I no t’equivoquis, no és una qüestió d’independentisme, de partidisme polític, és una qüestió de moral, de sentiments que no entenen de política, és una qüestió d’ètica personal.
Mira jo sóc un polític de tercera regional, una persona que no fa de la política la seva professió, sóc regidor pel PSC d’un petit poble del Maresme, i hi poso més il·lusió que professionalitat i, evidentment, no em guanyo la vida amb el meu càrrec, però tot i així seria incapaç de fer una declaració com la que tu has fet perquè, tot i ser un polític afeccionat al teu costat, entenc que totes les persones mereixen un respecte, pensin o no com jo.
He accedit al teu bloc personal (www.davidperez.org) i llegeixo a la teva biografia «...donat que ser diputat al Parlament de Catalunya implica un grau alt de responsabilitat a la vegada que d’orgull». És a aquest sentit de responsabilitat al que vull apel·lar.
Estic convençut que la teva desafortunada frase amb la que ens tractes d’inquisidors és fruit de l’orgull que sents per la teva afició taurina, però comprendràs que dista molt de ser la frase d’un diputat Català conscient del grau de responsabilitat que li dona el seu càrrec. Un parlamentari representa a la seva gent allà on sigui i, per suposat, això ho ha de tenir sempre molt present.
Els antitaurins, els animalistes, aquells que volem un tracte, i també una mort, digna pels animals, estem acostumats a sentir i llegir tota mena d’apel·latius que son de tot menys carinyosos : "ecoterroristas", "tontos", "intolerantes", "antidemocráticos", “gentuza”.
Fa poc vaig respondre a un escrit d’un tal Domingo Delgado de la Cámara, fet al portal de noticies taurines www.detorosenlibertad.com , en que ens tractava de “gentuza” per no compartir la seva afició a la tortura dels braus. Tot un senyor procurador, això diu al seu CV, que escriu coses com «La España de las Autonomías es un error histórico de nefastas consecuencias, que un día, ya próximo, habrá que reconducir refundando el Estado», o com «...no entrando nunca en el absurdo debate de los derechos de los animales, un imposible metafísico y una aberración jurídica».
Suposo que evidentment amb la primera frase no hi estaràs gens d’acord, tot i que potser la segona ja et generi més simpatia, però en qualsevol cas entre aquest senyor i tu hi ha una diferencia fonamental, ell no és polític, tu si, i a més a més estàs al Parlament de Catalunya en representació d’un munt de Catalans que et vem posar allà. En conseqüència tu, a diferencia d’ell, no et pots permetre el luxe d’insultar a una bona part dels ciutadans de Catalunya.
És per això que et prego que demanis disculpes públicament a tots els que estem lluitant per veure desaparèixer de la nostra llei de protecció animal el greuge comparatiu vers el toro.
Malgrat el que diu el senyor Delgado, i el que tu puguis pensar, el dret dels animals no és cap impossible metafísic ni cap aberració jurídica. A Catalunya el dret dels animals és una realitat jurídica des de l’any 2003 i nosaltres només volem que el brau no sigui una excepció, i ens és ben igual que això impliqui l’abolició d’un costum centenari, d’una tradició.
Al teu bloc dius «...el veure que els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, és el millor de la política». Encara que sigui possible, com he sentit darrerament, que el nostre molt Honorable President gaudeixi de la tauromàquia, o que d’altres companys de partit tingueu gustos afins, no és menys cert que molts d’altres militants del PSC pensem el contrari, i que bona part de la nostra societat, la Catalana, també està en contra d’aquesta tradició.
Evidentment, tal i com vas dir a la conferencia, respectes la Iniciativa Legislativa Popular, de la que tinc l’orgull de ser fedatari, que recull signatures per abolir les curses de braus a Catalunya, faltaria més!. Però a part d’això vull apel·lar el teu sentit de responsabilitat política, i el de tots els diputats del Parlament de Catalunya, per tal que quan aquesta iniciativa es discuteixi al Parlament sigueu dignes representants del poble Català, molt més enllà dels vostres sentiments, de les vostres preferències i aficions, i dels vostres interessos.
En aquest sentit m’ha inquietat profundament el que mundotoro.com posa també en boca teva parlant de la ILP en marxa a casa nostra, i de com els taurins voleu intentar que la modificació legislativa no prosperi al Parlament : «La lucha será muy dura y difícil pero no imposible. PP y PSOE trabajan en conjunto para este fin». De veritat has donat a entendre que hi ha una postura comuna dels parlamentaris del PSC, juntament amb els del PP, per tal de votar en contra de la modificació?, he d’entendre que el PSC no donarà llibertat de vot als seus diputats?. Sincerament vull creure que es tracta d’una declaració fruit de la passió de parlar davant de gent que volia sentir exactament això. Però si realment ha estat així crec que has excedit en molt les teves atribucions.
A la mateixa conferencia vas dir que «Lo políticamente correcto es no atacar la Fiesta; eso es lo correcto de verdad». La consciencia dels pobles evoluciona i els politics tenim la responsabilitat de fer evolucionar les lleis al mateix ritme, de forma que no quedin despenjades del sentir majoritari de la ciutadania. Com molt bé has escrit al teu bloc, els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, i aquests canvis poden implicar l’abandonament de determinades tradicions. No podem viure captius del nostre passat.
Lo políticament correcte és legislar pensant en el ciutadà, i som molts els ciutadans de Catalunya, i no exclusivament independentistes, ni molt menys, els que pensem que la tortura d’un animal denigra a tota una societat. Ja no es tracta que no hi anem a les corrides si no ens agraden, és que pensem que aquesta “festa” no pot tenir cabuda a la nostra societat. És inquisidor prohibir les baralles de gossos o galls quan hi ha gent que en gaudeix amb elles?, perquè els que volem prohibir les curses de braus som inquisidors?. És tant estrany voler abolir un espectacle basat en la sang i patiment d’un animal que té com a única finalitat el divertiment dels espectadors?. S’ha d’admetre qualsevol patiment en nom de la tradició i la “cultura”?. De veritat creus que ets moralment superior a mi pel fet que tu no vols prohibir i jo si?. Son moralment superiors a la resta aquells que es dediquen a les il·legals baralles de gossos?, segur que ells també diuen allò de “a qui no li agradi que no vingui”.
Espero i desitjo que trobis en aquestes línies, més un motiu de profunda reflexió que una crítica, i que tornis a trobar el respecte, que mai tenies que haver perdut, vers aquells que lluitem per allò que creiem just, encara que no t’agradi.
Cordialment,
Carles Marco Morellón
Regidor pel PSC a l’ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta
www.stcebria.info
http://carlesmarco.blogspot.com/
dilluns, 26 de gener del 2009
“CERO PATATERO”
Això és exactament el que mereixen els senyors de FECSA-ENDESA.
I és que amb el temporal de vent de dissabte tots podem arribar a entendre que es produeixin avaries per les caigudes d’arbres a sobre de les línies, però el que és del tot inadmissible és que al llarg de les més de 4 hores que varem estar sense fluid elèctric fos del tot impossible parlar amb avaries per saber quines previsions tenien de resoldre el problema.
Durant 4 hores va estar impossible parlar amb cap operador d’avaries, tant sols una gravació que et convidava a trucar passats uns minuts. No es van dignar ni tan sols posar una gravació d’aquelles “tant tranquil·litzadores” que diu “s’han produït avaries a diferents poblacions de les comarques de ........ estem treballant per restablir el subministrament el més aviat possible”.
Farts de no poder saber res, varem trucar a atenció al client. Desprès de mantenir-nos 13 minuts de rellotge connectats a un 902 (que costa diners encara que tinguis tarifa plana) escoltant repetidament que tots els operadors estaven ocupats (en devia haver un, o dos a tot tirar), es va posar un noi d’allò més amable que em va indicar que ell no podia informar-me i que truques a avaries.
Li vaig dir amb la mateixa educació que portava 4 hores trucant a avaries i que era impossible parlar amb ells. El noi, fent gala d’una tranquil·litat exasperant i quasi inhumana em va repetir exactament el mateix, per un moment vaig pensar que era una gravació.
En el mateix moment que vaig abandonar el forçat to cordial i educat per tal de valorar la inutilitat del servei d’atenció al client, em va penjar el telèfon i em vaig quedar pitjor que abans. Afortunadament al cap d’uns pocs minuts va tornar la llum i se’m van passar les ganes de tornar a trucar per dir-li quatre coses mal dites i que em tornes a penjar el telèfon.
Per si no tinguéssim prou amb les infraestructures dolentes també hem de patir un servei d’atenció tercermundista que no està gens preparat per les contingències una mica excepcionals, i com sempre passa amb aquestes grans companyies, pretendre que t’abonin la part proporcional del terme fix de potencia del que no has pogut gaudir, o que et donin la més mínima satisfacció desprès de la nefasta experiència amb els seus 902 es estabellar-se contra un mur.
El mínim que podrien fer es tornar a posar els telèfons 900 gratuïts enlloc dels 902, perquè haver de pagar les trucades per no poder resoldre res ja és per llogar-hi cadires.
I és que amb el temporal de vent de dissabte tots podem arribar a entendre que es produeixin avaries per les caigudes d’arbres a sobre de les línies, però el que és del tot inadmissible és que al llarg de les més de 4 hores que varem estar sense fluid elèctric fos del tot impossible parlar amb avaries per saber quines previsions tenien de resoldre el problema.
Durant 4 hores va estar impossible parlar amb cap operador d’avaries, tant sols una gravació que et convidava a trucar passats uns minuts. No es van dignar ni tan sols posar una gravació d’aquelles “tant tranquil·litzadores” que diu “s’han produït avaries a diferents poblacions de les comarques de ........ estem treballant per restablir el subministrament el més aviat possible”.
Farts de no poder saber res, varem trucar a atenció al client. Desprès de mantenir-nos 13 minuts de rellotge connectats a un 902 (que costa diners encara que tinguis tarifa plana) escoltant repetidament que tots els operadors estaven ocupats (en devia haver un, o dos a tot tirar), es va posar un noi d’allò més amable que em va indicar que ell no podia informar-me i que truques a avaries.
Li vaig dir amb la mateixa educació que portava 4 hores trucant a avaries i que era impossible parlar amb ells. El noi, fent gala d’una tranquil·litat exasperant i quasi inhumana em va repetir exactament el mateix, per un moment vaig pensar que era una gravació.
En el mateix moment que vaig abandonar el forçat to cordial i educat per tal de valorar la inutilitat del servei d’atenció al client, em va penjar el telèfon i em vaig quedar pitjor que abans. Afortunadament al cap d’uns pocs minuts va tornar la llum i se’m van passar les ganes de tornar a trucar per dir-li quatre coses mal dites i que em tornes a penjar el telèfon.
Per si no tinguéssim prou amb les infraestructures dolentes també hem de patir un servei d’atenció tercermundista que no està gens preparat per les contingències una mica excepcionals, i com sempre passa amb aquestes grans companyies, pretendre que t’abonin la part proporcional del terme fix de potencia del que no has pogut gaudir, o que et donin la més mínima satisfacció desprès de la nefasta experiència amb els seus 902 es estabellar-se contra un mur.
El mínim que podrien fer es tornar a posar els telèfons 900 gratuïts enlloc dels 902, perquè haver de pagar les trucades per no poder resoldre res ja és per llogar-hi cadires.
dissabte, 10 de gener del 2009
Taula recollida signatures es trasllada al proper dissabte
Degut al dia de pluja la taula de recollida de signatures es trasllada al proper dissabte 17 de gener de 9 a 13 al mercat setmanal.
dilluns, 5 de gener del 2009
Taula de recollida de signatures ILP prou.cat
Taula de recollida de signatures a Sant Cebrià per l'abolició de les curses de braus a Catalunya.
Dissabte 10 de gener al mercat setmanal de 9 a 13h.
Més info d'aquesta Iniciativa Legislativa Popular a http://www.prou.cat/
Dissabte 10 de gener al mercat setmanal de 9 a 13h.
Més info d'aquesta Iniciativa Legislativa Popular a http://www.prou.cat/
dimecres, 17 de desembre del 2008
Fred, molt fred !
Gràcies a tots els que veu venir a la Fira de Nadal i veu passar a signar per l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Més de 100 signatures en un dia. Tenint en compte la escassa assistència, tot un èxit.
La veritat és que va ser un dia fred, molt fred. I em refereixo no tan sols a la temperatura ambiental, que déu n’hi do, sinó també a una important manca del caliu humà que hom espera en una fira emmarcada dins les festes Nadalenques i amb el valor afegit de les activitats destinades a recollir fons per la marató de TV3.
Vaig enyorar la presencia de moltes cares conegudes, i no soc justament d’aquelles persones que coneix molta gent. Si em centro en el propi equip de govern, tret d’en Francesc Roig que porta justament l’àrea de promoció econòmica, que és qui organitza la fira, i la honorabilíssima excepció d’en Ferran Reyero que, a més a més, igual que en Kiko, va tenir el detall de passar per la taula a on recollia signatures, ningú més va aparèixer al llarg del dia.
No van aparèixer ni en José Luis Portero, ni en Pedro Vegas, ni en Josep Missè, ni na Teresa Llongariu, ni, ni...... crec que em deixo algú. Uy!, es clar, tampoc varem poder gaudir de la presencia del nostre alcalde.
No sé, de veritat que després d’una experiència com la d’aquesta Fira de Nadal, em pregunto si val la pena organitzar aquests actes, em pregunto que és el que falla, la organització, el govern municipal, les infraestructures, el temps, la gent en general o de tot una mica.
Un acaba pensant que si el propi equip de govern no hi assisteix en ple, o com a mínim una digna i majoritària representació del mateix, quina força moral poden tenir per mobilitzar a la gent, per fer que el poble participi i s’impliqui en les activitats.
No vull entrar a valorar el contingut de la Fira perquè se que hi ha gent que hi ha dedicat moltes hores, temps hi haurà de fer valoracions i extreure conclusions, però el que si m’indigna i puc valorar és la no presencia de l’equip de govern, aquestes ganes de fer poble que semblen reduïdes, en algun cas, a les teques i tiberis. Això si, desprès en campanya electoral et trobes a l’alcalde al punt verd de Can Palau en l’acte de plantació d’aromàtiques.
Per cert, tornant als animals, que aquests si que son nobles, encara que sigui simplement per pura càrrega genètica, a tots els que voldríeu signar per l’abolició de la festa de la tortura i escarni dels braus (allò que en diuen corridas), i no veu poder assistir a la fira, dir-vos que portaré sempre a sobre un plec per recollir signatures, em podeu parar pel carrer, em podeu fer un truc al 659 879 463 i trobarem un moment i un lloc per tal que pugeu signar. Hi ha temps fins la primera setmana d’abril.
La veritat és que va ser un dia fred, molt fred. I em refereixo no tan sols a la temperatura ambiental, que déu n’hi do, sinó també a una important manca del caliu humà que hom espera en una fira emmarcada dins les festes Nadalenques i amb el valor afegit de les activitats destinades a recollir fons per la marató de TV3.
Vaig enyorar la presencia de moltes cares conegudes, i no soc justament d’aquelles persones que coneix molta gent. Si em centro en el propi equip de govern, tret d’en Francesc Roig que porta justament l’àrea de promoció econòmica, que és qui organitza la fira, i la honorabilíssima excepció d’en Ferran Reyero que, a més a més, igual que en Kiko, va tenir el detall de passar per la taula a on recollia signatures, ningú més va aparèixer al llarg del dia.
No van aparèixer ni en José Luis Portero, ni en Pedro Vegas, ni en Josep Missè, ni na Teresa Llongariu, ni, ni...... crec que em deixo algú. Uy!, es clar, tampoc varem poder gaudir de la presencia del nostre alcalde.
No sé, de veritat que després d’una experiència com la d’aquesta Fira de Nadal, em pregunto si val la pena organitzar aquests actes, em pregunto que és el que falla, la organització, el govern municipal, les infraestructures, el temps, la gent en general o de tot una mica.
Un acaba pensant que si el propi equip de govern no hi assisteix en ple, o com a mínim una digna i majoritària representació del mateix, quina força moral poden tenir per mobilitzar a la gent, per fer que el poble participi i s’impliqui en les activitats.
No vull entrar a valorar el contingut de la Fira perquè se que hi ha gent que hi ha dedicat moltes hores, temps hi haurà de fer valoracions i extreure conclusions, però el que si m’indigna i puc valorar és la no presencia de l’equip de govern, aquestes ganes de fer poble que semblen reduïdes, en algun cas, a les teques i tiberis. Això si, desprès en campanya electoral et trobes a l’alcalde al punt verd de Can Palau en l’acte de plantació d’aromàtiques.
Per cert, tornant als animals, que aquests si que son nobles, encara que sigui simplement per pura càrrega genètica, a tots els que voldríeu signar per l’abolició de la festa de la tortura i escarni dels braus (allò que en diuen corridas), i no veu poder assistir a la fira, dir-vos que portaré sempre a sobre un plec per recollir signatures, em podeu parar pel carrer, em podeu fer un truc al 659 879 463 i trobarem un moment i un lloc per tal que pugeu signar. Hi ha temps fins la primera setmana d’abril.
dilluns, 8 de desembre del 2008
Per poder llegir els texts s'ha de posar a pantalla complerta. Fes-ho i llegeix, descubrirás com és la tortura d'un brau.
Si desprès de llegir-ho penses que val la pena lluitar per la desaparició d’aquest costum barbar i cruel...
... vine el diumenge 14 de desembre a la Fira de Nadal de Sant Cebrià (a l’aparcament davant del Martri) i signa la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les curses de braus a Catalunya.
I si no pots venir diumenge però vols signar, contacta amb mi per correu electrònic admin@stcebria.info i podrem quedar un altre dia per tal que puguis signar.
Si desprès de llegir-ho penses que val la pena lluitar per la desaparició d’aquest costum barbar i cruel...
... vine el diumenge 14 de desembre a la Fira de Nadal de Sant Cebrià (a l’aparcament davant del Martri) i signa la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les curses de braus a Catalunya.
I si no pots venir diumenge però vols signar, contacta amb mi per correu electrònic admin@stcebria.info i podrem quedar un altre dia per tal que puguis signar.
dimecres, 26 de novembre del 2008
Una intervenció a un web taurí
Intervenció feta a De Toros en libertad (un portal taurí) a ran d'un escrit del seu director (un tal José Antonio del Moral) que vincula la Iniciativa Legislativa Popular que esta en marxa a Catalunya per tal de prohibir les curses de braus, amb l'independentisme Català, i en resposta a diverses intervencions posteriors que diuen que els toros viuen com reis fins que arriven a la plaça, i que els porcs viuen molt pitjor, per acabar morint sense gloria, i formant part d'una botifarra Catalana... :
Lo siento pero aún después de leer a Mario Vargas Llosa, a Albert Boadella y a ese tal Carlos Starmanss (que en su casa lo conocen), me ratifico en mi pensamiento : las corridas de toros son una tradición aberrante que debe ser abolida. Soy Catalán, aunque sin catalanismo. Me siento tan Catalán, como Español, como Europeo. No me sirve pensar en los años de vida "regalada" que tiene el toro de lidia, simplemente no entiendo que nadie mínimamente civilizado y humano pueda gozar ante un animal al cual se le clavan arpones, se le clava una pica en repetidas ocasiones, y se le clava (normalmente en más de una ocasión) una larga espada. De la misma manera que nadie, supongo, disfrutaría asistiendo a la matanza del cerdo o al sacrificio de las ovejas, terneros, pollos, etc.
Estoy en contra del espectáculo, porque considero que es denigrante. Jamás permitiria a un hijo mio que viese tamaña crueldad, de la misma manera que no me gusta que vean películas donde domina la violencia, sea del tipo que sea. Es una cuestión de moral NO de política ni de separatismo. Me parece patético que algunos (incluido Albert Boadella) quieran hacer creer a la gente que el rechazo a la tauromaquia es una mera cuestión de independentismo catalan.
Pobre gente, que estrechos de miras, cuanta mezquindad de planteamiento. ¿Tanto cuesta entender que haya personas, sean del partido politico que sean, sean de la comunidad autónoma que sean, sean del nivel cultural que sean, que rechazan eso que algunos llaman fiesta nacional, espectáculo e incluso arte?. ¿Tanto cuesta entender que a medida que avanzan los tiempos hay tradiciones que pasan a ser anacrónicas y que cada vez tienen menos adeptos?, para defender la fiesta nacional han de recurrir a mostrar videos de los mataderos, patético!!!Me dan lástima aquellos que defienden la fiesta nacional con argumentos pobres y soeces, pretendiendo ningunear a todos los que no somos partidarios de ella.
Soy concejal de un pueblo que acaba de declararse antitaurino y amigo de los animales, y me llena de orgullo tal decisión del pleno. Soy fedatario para recoger firmas para la ILP que va a promover la modificación legislativa que acabará con la lidia en Cataluña y, evidentemente, el dia que tal modificación se apruebe en el Parlament Català me sentiré muy orgulloso de mi tierra y de mis políticos.
El propio Mario Vargas Llosa reconoce que la fiesta taurina está impregnada de violencia y crueldad, y acaba diciendo que "eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea". Tan solo me queda la esperanza que detrás de estas palabras se desencadene en algunos una profunda reflexión que les lleve al triufo de la ética sobre el placer.
Cierto es que muchos animales sufren para que acaben convertidos en butifarras o carne a la brasa, cierto es que muchos niños mueren de hambre en el mundo, pero no es menos cierto que cada vez hay más personas vegetarianas y que somos muchos los que colaboramos con ONG's para intentar modificar la vida mísera y desgraciada de otras personas. Los tiempos cambian y las conciencias también, no neguemos la evidencia y no pretendamos poner a las nuevas conciencias la etiqueta del independentismo catalán, es un argumento pobre y que dice muy poco en favor de la capacidad intelectual de quien lo esgrime.
Lo siento pero aún después de leer a Mario Vargas Llosa, a Albert Boadella y a ese tal Carlos Starmanss (que en su casa lo conocen), me ratifico en mi pensamiento : las corridas de toros son una tradición aberrante que debe ser abolida. Soy Catalán, aunque sin catalanismo. Me siento tan Catalán, como Español, como Europeo. No me sirve pensar en los años de vida "regalada" que tiene el toro de lidia, simplemente no entiendo que nadie mínimamente civilizado y humano pueda gozar ante un animal al cual se le clavan arpones, se le clava una pica en repetidas ocasiones, y se le clava (normalmente en más de una ocasión) una larga espada. De la misma manera que nadie, supongo, disfrutaría asistiendo a la matanza del cerdo o al sacrificio de las ovejas, terneros, pollos, etc.
Estoy en contra del espectáculo, porque considero que es denigrante. Jamás permitiria a un hijo mio que viese tamaña crueldad, de la misma manera que no me gusta que vean películas donde domina la violencia, sea del tipo que sea. Es una cuestión de moral NO de política ni de separatismo. Me parece patético que algunos (incluido Albert Boadella) quieran hacer creer a la gente que el rechazo a la tauromaquia es una mera cuestión de independentismo catalan.
Pobre gente, que estrechos de miras, cuanta mezquindad de planteamiento. ¿Tanto cuesta entender que haya personas, sean del partido politico que sean, sean de la comunidad autónoma que sean, sean del nivel cultural que sean, que rechazan eso que algunos llaman fiesta nacional, espectáculo e incluso arte?. ¿Tanto cuesta entender que a medida que avanzan los tiempos hay tradiciones que pasan a ser anacrónicas y que cada vez tienen menos adeptos?, para defender la fiesta nacional han de recurrir a mostrar videos de los mataderos, patético!!!Me dan lástima aquellos que defienden la fiesta nacional con argumentos pobres y soeces, pretendiendo ningunear a todos los que no somos partidarios de ella.
Soy concejal de un pueblo que acaba de declararse antitaurino y amigo de los animales, y me llena de orgullo tal decisión del pleno. Soy fedatario para recoger firmas para la ILP que va a promover la modificación legislativa que acabará con la lidia en Cataluña y, evidentemente, el dia que tal modificación se apruebe en el Parlament Català me sentiré muy orgulloso de mi tierra y de mis políticos.
El propio Mario Vargas Llosa reconoce que la fiesta taurina está impregnada de violencia y crueldad, y acaba diciendo que "eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea". Tan solo me queda la esperanza que detrás de estas palabras se desencadene en algunos una profunda reflexión que les lleve al triufo de la ética sobre el placer.
Cierto es que muchos animales sufren para que acaben convertidos en butifarras o carne a la brasa, cierto es que muchos niños mueren de hambre en el mundo, pero no es menos cierto que cada vez hay más personas vegetarianas y que somos muchos los que colaboramos con ONG's para intentar modificar la vida mísera y desgraciada de otras personas. Los tiempos cambian y las conciencias también, no neguemos la evidencia y no pretendamos poner a las nuevas conciencias la etiqueta del independentismo catalán, es un argumento pobre y que dice muy poco en favor de la capacidad intelectual de quien lo esgrime.
dimecres, 19 de novembre del 2008
Només un vianant
Estava revisant el meu perfil del blogger i m’he decidit a omplir dos apartats una mica complicats que, en el seu dia, quan vaig crear el meu blog, vaig deixar per més endavant.
D’una banda els llibres favorits. Que difícil és seleccionar una breu llista de llibres favorits. N’hi ha tants bons llibres. Però finalment suposo que acabes per posar alguns dels que d’una manera o una altre t’han frapat, t’han arribat o t’han enganxat.
Un record molt especial pel llibre del Dr. Moody,“Más alla la luz”, que em va donar un raig d’esperança en un moment especialment difícil de la meva vida quan vaig perdre els meus pares.
I un altre que em va marcar de jove. “Juan Salvador Gaviota”. Els meus pares me’l compraren quan tenia 14 anys i una tremenda il·lusió per ser pilot d’avions, per dedicar la meva vida a volar. Varen pensar que m’agradaria llegir quelcom referent a una gavina que també s’estimava volar per damunt qualsevol altre cosa. Però em vaig trobar amb un increïble llibre alliçonador sobre la cerca de la perfecció i el sacrifici personal.
En quant a la musica favorita la cosa ha estat més fàcil. No soc gaire afeccionat a sentir musica. La veritat és que en general m’agrada sentir musica relaxant, tant algunes bones peces clàssiques, com la música tipus “chill out”. Si no tenen lletra millor. M’agrada escoltar i sentir la música. Però hi ha dos peces en particular, precisament amb lletra, que em fan sentir quelcom especial.
“Con te partiro” cantat per Andrea Bocelli (o també “Time to say goodbay” interpretat per Sarah Brightman i Andrea Bocelli). Una peça que m’agrada escoltar quan estic content, amb els ulls tancats, i que normalment acompanyo (i destrosso) amb la meva veu. Si em deixo anar puc acabar plorant d’alegria.
“Si arribeu” és una cançó de Lluis Llach que sempre m’ha fascinat per la seva lletra, resumeix perfectament el meu sentiment vers la vida, aquella sensació de que, tot i haver tingut una vida plena d’experiències, deixaré aquest mon i em quedarà tant per fer, per aprendre, per veure, per viure. Reflexa aquell sentiment d’alegria vers els meus fills, pensant que arribaran més lluny que jo, i alhora de sana gelosia perquè veuran coses que jo no podré. Aquí deixo la lletra per aquells que no la coneixeu, o aquells que l’heu sentit en alguna ocasió però potser no l’heu escoltat, i molt especialment dedicada als meus fills :
Si arribeu
(Lluís Llach)
Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.
No em doneu consol,
no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.
D’una banda els llibres favorits. Que difícil és seleccionar una breu llista de llibres favorits. N’hi ha tants bons llibres. Però finalment suposo que acabes per posar alguns dels que d’una manera o una altre t’han frapat, t’han arribat o t’han enganxat.
Un record molt especial pel llibre del Dr. Moody,“Más alla la luz”, que em va donar un raig d’esperança en un moment especialment difícil de la meva vida quan vaig perdre els meus pares.
I un altre que em va marcar de jove. “Juan Salvador Gaviota”. Els meus pares me’l compraren quan tenia 14 anys i una tremenda il·lusió per ser pilot d’avions, per dedicar la meva vida a volar. Varen pensar que m’agradaria llegir quelcom referent a una gavina que també s’estimava volar per damunt qualsevol altre cosa. Però em vaig trobar amb un increïble llibre alliçonador sobre la cerca de la perfecció i el sacrifici personal.
En quant a la musica favorita la cosa ha estat més fàcil. No soc gaire afeccionat a sentir musica. La veritat és que en general m’agrada sentir musica relaxant, tant algunes bones peces clàssiques, com la música tipus “chill out”. Si no tenen lletra millor. M’agrada escoltar i sentir la música. Però hi ha dos peces en particular, precisament amb lletra, que em fan sentir quelcom especial.
“Con te partiro” cantat per Andrea Bocelli (o també “Time to say goodbay” interpretat per Sarah Brightman i Andrea Bocelli). Una peça que m’agrada escoltar quan estic content, amb els ulls tancats, i que normalment acompanyo (i destrosso) amb la meva veu. Si em deixo anar puc acabar plorant d’alegria.
“Si arribeu” és una cançó de Lluis Llach que sempre m’ha fascinat per la seva lletra, resumeix perfectament el meu sentiment vers la vida, aquella sensació de que, tot i haver tingut una vida plena d’experiències, deixaré aquest mon i em quedarà tant per fer, per aprendre, per veure, per viure. Reflexa aquell sentiment d’alegria vers els meus fills, pensant que arribaran més lluny que jo, i alhora de sana gelosia perquè veuran coses que jo no podré. Aquí deixo la lletra per aquells que no la coneixeu, o aquells que l’heu sentit en alguna ocasió però potser no l’heu escoltat, i molt especialment dedicada als meus fills :
Si arribeu
(Lluís Llach)
Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.
No em doneu consol,
no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.
divendres, 31 d’octubre del 2008
Els reis d'espanya premien la barbàrie i la crueltat
Aquest mes d’octubre el rei i la reina d’espanya han fet entrega de les “medalles d’or al mèrit de les belles arts” a 20 personalitats, entre les que hi ha artistes, cuiners, ballarins, musics, historiadors, dissenyadors i escriptors, entre d’altres.
Personalment el que més m’ha indignat profundament, tot i que no m’ha sobtat gens, és la presencia entre els guardonats d’un torero, un tal José Tomás.
El rei en el seu discurs va dir que els guardonats “aportan a la población la capacidad de ampliar horizontes y desarrollarse en plenitud”, així com que el seu treball "contribuye a construir un mundo mejor, un mundo de libertad, de compromiso y de belleza, que potencia la propia existencia y promueve las Bellas Artes", pel que tots ells compten "con el más firme apoyo y el permanente estímulo de la Corona".
Que un torero compti amb el més ferm suport i estímul per part de la corona d’espanya no m’estranya gens, sobre tot venint d’un personatge que es dedica en el seu temps d’oci, que sembla ser molt extens, a caçar un os ensinistrat que prèviament ha estat emborratxat, entre d’altres activitats que potser és millor no mencionar i que apareixen a multitud de llibres escrits al voltant del rei.
Ja em sembla greu que el rei digui que un torero, posant-lo al mateix sac de la resta de guardonats que em mereixen tot el respecte, aporta a la població la capacitat d’eixamplar horitzons i desenvolupar-se amb plenitud. La barbàrie i tortura comesa amb els toros eixample els horitzons d’algú mínimament sensible i sensat?, necessitem assistir a un espectacle ple de sang i patiment d’un animal per tal de desenvolupar-nos en plenitud?.
Però ja és per posar-se a plorar pensar que, sempre segons el rei d’espanya, un torero, un maltractador d’animals a sou, un esser sanguinari, cruel i sense cap mena de sensibilitat, contribueixi a construir un mon millor, un mon de llibertat.
Ses dubte tot respon al suport institucional que la tauromàquia rep de sectors rancis, aferrats a una cultura anacrònica i que ben poc té a veure amb el sentir de la majoria dels espanyols i, sobre tot dels Catalans i Gallecs que, en un 79 i 81 per cent respectivament, diuen no tenir cap interès en les corrides (enquesta realitzada per GALLUP en gener de 2006).
Suport que representa, en diners públics d’ajudes al sector tauri, una xifra anual de 550 milions d’euros, 100.000.000.000 (cent mil milions) de pessetes, que es podrien dedicar a altres fins d’interès social.
Ja és hora que el ministeri de cultura s’oblidi de la tauromàquia com a
peça de la nostra cultura, com a exponent del nostre art, la lidia d’un brau no te res d’art i molt menys de bell.
Mireu una imatge que sortia a la premsa d’aquest torero guardonat amb la medalla d’or de les belles arts. Nomes un energumen insensible pot veure quelcom de bell en un individu amb la cara desencaixada i ple de sang. Sens dubte un espectacle plàstic que ens permet desenvolupar-nos amb plenitud.
Carles Marco
Pero per imatges plasticament belles aqui us deixo una d'un toro brau que, sempre segons els afeccionats a la tauromaquia, no pateix .
Finalment només vull transcriure un text que explica d'una forma objectiva i sense cap passió en que consisteix una "corrida de toros":
Des d’un punt de vista desapassionat, objectiu, podríem descriure una corrida de toros com un espectacle d’entreteniment en què un determinant nombre de persones presencien en una plaça tancada com un torero i diversos subalterns s’acosten a una bèstia que entranya un perill potencial determinat. Tot això s’esdevindrà fins a sis copsal llarg de la tarda. El joc inicial dóna pas a una segona fase molt més cruenta en què l’animal, de viu en viu, és sotmès, amb l’objectiu d’anar-lo debilitant físicament, a l’acció de, per aquest ordre, una llança d’aproximadament dos metres i mig de llargada (amb una ganiveta de 9 cm de llarg), des de dalt d’un cavall aterrit, que s’aplica sobre la creu del toro i intenta tallar bona part dels músculs del seu clatell; la llança es fica i es treu amb molta força i es fa girar a dreta i esquerra per causar ferides molt fondes; tot seguit, un subaltern intenta clavar a la mateixa àrea, a frec de columna vertebral, tres parells d’arpons de 75 cm (6 cm dels quals són la punta metàl·lica); aquests i la pica tenen l’objectiu de generar profundíssimes ferides que produiran una sagnia permanent que té com a conseqüència una debilitació proporcional a la pèrdua de sang, en aquests moments massiva, que s’esdevingui.
Després d’això, el torero torna a acostar-se a l’animal, ara ja esgotat, cansant-lo fent-li donar voltes i voltes a l’entorn de la seva muleta. Un cop l’animal està pràcticament extenuat, ja fa un quart d’hora que perd sang a raig, se’l sotmet al ritual de donar-li mort a espasa. En el millor dels casos, aquesta s’esdevindrà després del primer intent, però la major part de les vegades al primer intent el succeirà un segon i fins i tot pot ser que això s’allargui. Molt poques vegades es produeix la mort de l’animal sense la participació d’un altre subaltern que remata l’animal, encara viu com ho demostren els seus esgarips i els ulls esbatanats, ja a terra amb un ganivet que clavarà reiteradament al clatell amb la intenció de seccionar la seva medul·la espinal. Un cop acabat tot aquest ritual, el públic valora la mestria del torero i se li poden atorgar com a premi una orella, dues o incloure en el paquet de trofeus la seva cua.
Personalment el que més m’ha indignat profundament, tot i que no m’ha sobtat gens, és la presencia entre els guardonats d’un torero, un tal José Tomás.
El rei en el seu discurs va dir que els guardonats “aportan a la población la capacidad de ampliar horizontes y desarrollarse en plenitud”, així com que el seu treball "contribuye a construir un mundo mejor, un mundo de libertad, de compromiso y de belleza, que potencia la propia existencia y promueve las Bellas Artes", pel que tots ells compten "con el más firme apoyo y el permanente estímulo de la Corona".
Que un torero compti amb el més ferm suport i estímul per part de la corona d’espanya no m’estranya gens, sobre tot venint d’un personatge que es dedica en el seu temps d’oci, que sembla ser molt extens, a caçar un os ensinistrat que prèviament ha estat emborratxat, entre d’altres activitats que potser és millor no mencionar i que apareixen a multitud de llibres escrits al voltant del rei.
Ja em sembla greu que el rei digui que un torero, posant-lo al mateix sac de la resta de guardonats que em mereixen tot el respecte, aporta a la població la capacitat d’eixamplar horitzons i desenvolupar-se amb plenitud. La barbàrie i tortura comesa amb els toros eixample els horitzons d’algú mínimament sensible i sensat?, necessitem assistir a un espectacle ple de sang i patiment d’un animal per tal de desenvolupar-nos en plenitud?.
Però ja és per posar-se a plorar pensar que, sempre segons el rei d’espanya, un torero, un maltractador d’animals a sou, un esser sanguinari, cruel i sense cap mena de sensibilitat, contribueixi a construir un mon millor, un mon de llibertat.
Ses dubte tot respon al suport institucional que la tauromàquia rep de sectors rancis, aferrats a una cultura anacrònica i que ben poc té a veure amb el sentir de la majoria dels espanyols i, sobre tot dels Catalans i Gallecs que, en un 79 i 81 per cent respectivament, diuen no tenir cap interès en les corrides (enquesta realitzada per GALLUP en gener de 2006).
Suport que representa, en diners públics d’ajudes al sector tauri, una xifra anual de 550 milions d’euros, 100.000.000.000 (cent mil milions) de pessetes, que es podrien dedicar a altres fins d’interès social.
Ja és hora que el ministeri de cultura s’oblidi de la tauromàquia com a
peça de la nostra cultura, com a exponent del nostre art, la lidia d’un brau no te res d’art i molt menys de bell.Mireu una imatge que sortia a la premsa d’aquest torero guardonat amb la medalla d’or de les belles arts. Nomes un energumen insensible pot veure quelcom de bell en un individu amb la cara desencaixada i ple de sang. Sens dubte un espectacle plàstic que ens permet desenvolupar-nos amb plenitud.
Carles Marco
Pero per imatges plasticament belles aqui us deixo una d'un toro brau que, sempre segons els afeccionats a la tauromaquia, no pateix . Finalment només vull transcriure un text que explica d'una forma objectiva i sense cap passió en que consisteix una "corrida de toros":
Des d’un punt de vista desapassionat, objectiu, podríem descriure una corrida de toros com un espectacle d’entreteniment en què un determinant nombre de persones presencien en una plaça tancada com un torero i diversos subalterns s’acosten a una bèstia que entranya un perill potencial determinat. Tot això s’esdevindrà fins a sis copsal llarg de la tarda. El joc inicial dóna pas a una segona fase molt més cruenta en què l’animal, de viu en viu, és sotmès, amb l’objectiu d’anar-lo debilitant físicament, a l’acció de, per aquest ordre, una llança d’aproximadament dos metres i mig de llargada (amb una ganiveta de 9 cm de llarg), des de dalt d’un cavall aterrit, que s’aplica sobre la creu del toro i intenta tallar bona part dels músculs del seu clatell; la llança es fica i es treu amb molta força i es fa girar a dreta i esquerra per causar ferides molt fondes; tot seguit, un subaltern intenta clavar a la mateixa àrea, a frec de columna vertebral, tres parells d’arpons de 75 cm (6 cm dels quals són la punta metàl·lica); aquests i la pica tenen l’objectiu de generar profundíssimes ferides que produiran una sagnia permanent que té com a conseqüència una debilitació proporcional a la pèrdua de sang, en aquests moments massiva, que s’esdevingui.
Després d’això, el torero torna a acostar-se a l’animal, ara ja esgotat, cansant-lo fent-li donar voltes i voltes a l’entorn de la seva muleta. Un cop l’animal està pràcticament extenuat, ja fa un quart d’hora que perd sang a raig, se’l sotmet al ritual de donar-li mort a espasa. En el millor dels casos, aquesta s’esdevindrà després del primer intent, però la major part de les vegades al primer intent el succeirà un segon i fins i tot pot ser que això s’allargui. Molt poques vegades es produeix la mort de l’animal sense la participació d’un altre subaltern que remata l’animal, encara viu com ho demostren els seus esgarips i els ulls esbatanats, ja a terra amb un ganivet que clavarà reiteradament al clatell amb la intenció de seccionar la seva medul·la espinal. Un cop acabat tot aquest ritual, el públic valora la mestria del torero i se li poden atorgar com a premi una orella, dues o incloure en el paquet de trofeus la seva cua.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Ell, ella, la, el, una, un ...
La meva dona ha comprat un llibre escrit pel Dr. Jordi Desola titulat “Doctor, parlem?”.
Tinc el vici de fullejar tots els llibres que és compra, algun l’acabo llegint. Aquests dies jo estava llegint un llibre dens, “La línea del horizonte”, del jutge Baltasar Garzón. La veritat és que es tracta d’un llibre interessant tot i que, pel meu gust, li sobra una mica de pedanteria, sobre tot al prefaci que el propi jutge ha escrit.
Suposo que influït pel fet que ara em trobo immers en una batalla legal per la guarda i custodia de la meva filla Núria, que ha decidit que vol viure amb mi, no estic massa inspirat per lectures denses i, molt menys, escrites per un jutge. Tinc certa prevenció per aquestes persones que son el més semblant a la figura d’un déu terrenal.
El cas és que vaig llegir ahir el pròleg del llibre del Dr. Desola i ja no l’he deixat. És un llibre ben escrit, amb un humor fi, i que de ben segur dona bons consells als usuaris de la medicina, però que hauria de ser lectura imprescindible per molts metges, sobre tot d’atenció primària.
Però el que m’ha impulsat a fer aquest escrit es aquest paràgraf del pròleg :
“Pel que fa al gènere gramatical de la redacció, he seguit l’ús clàssic. He evitat parlar a cada paràgraf «del metge o la metgessa que visita els malalts i les malaltes i els seus fills i les seves filles, amb l’ajuda dels/de les administratius/administratives del centre seguint ordres del director/directora, i aconsellats/aconsellades pels professors o les professores dels nens i de les nenes»”
I és que no puc estar més d’acord amb el Dr. Desola. De sempre l’ús del masculí ha tingut un significat “neutre” en funció del context en que és usat. Si diem “els metges ho fan així”, s’entén que la paraula metges fa referència tant a metges com a metgesses.
Fa pocs anys l’AMPA era l’APA. Però suposo que algun il•luminat, o il•luminada, va veure una terrible discriminació vers les mares pel fet de fer servir el significat neutre del mot pares, i així van néixer les Associacions de Mares i Pares d’Alumnes. Suposo que van posar les mares a davant dels pares per allò de l’educació; les dones sempre primer. Tot i que de ben segur, en ares de l’igualtat extrema, el veritable motiu va ser la pronuciabilitat de la paraula. Molt millor AMPA que APMA. Bé tant li fa.
Estic totalment a favor de la igualat de generes, inclús soc capaç de reconèixer que moltes dones son més intel•ligents que molts dels homes, però aquesta hipersensibilitat (com diu el Dr. Desola) vers el que alguns, i/o algunes, consideren una discriminació lingüística de gènere em fa riure, que sempre és millor que plorar evidentment.
Ara quan fem un escrit hem de començar dient : “Benvolgudes i benvolguts” si no volem ferir certes sensibilitats hipersensibles. Seria millor atribuir al gènere femení el significat neutre en ares de la “discriminació positiva” i almenys els escrits serien menys indigestos, no?
Discriminació positiva?. Pot una discriminació del tipus que sigui ser positiva?, potser això es mereix una reflexió apart, i potser ara estic massa sensible vers aquesta positiva discriminació per motius de génere que, de ben segur, molts jutges i jutgesses tenen tan present.
Tinc el vici de fullejar tots els llibres que és compra, algun l’acabo llegint. Aquests dies jo estava llegint un llibre dens, “La línea del horizonte”, del jutge Baltasar Garzón. La veritat és que es tracta d’un llibre interessant tot i que, pel meu gust, li sobra una mica de pedanteria, sobre tot al prefaci que el propi jutge ha escrit.
Suposo que influït pel fet que ara em trobo immers en una batalla legal per la guarda i custodia de la meva filla Núria, que ha decidit que vol viure amb mi, no estic massa inspirat per lectures denses i, molt menys, escrites per un jutge. Tinc certa prevenció per aquestes persones que son el més semblant a la figura d’un déu terrenal.
El cas és que vaig llegir ahir el pròleg del llibre del Dr. Desola i ja no l’he deixat. És un llibre ben escrit, amb un humor fi, i que de ben segur dona bons consells als usuaris de la medicina, però que hauria de ser lectura imprescindible per molts metges, sobre tot d’atenció primària.
Però el que m’ha impulsat a fer aquest escrit es aquest paràgraf del pròleg :
“Pel que fa al gènere gramatical de la redacció, he seguit l’ús clàssic. He evitat parlar a cada paràgraf «del metge o la metgessa que visita els malalts i les malaltes i els seus fills i les seves filles, amb l’ajuda dels/de les administratius/administratives del centre seguint ordres del director/directora, i aconsellats/aconsellades pels professors o les professores dels nens i de les nenes»”
I és que no puc estar més d’acord amb el Dr. Desola. De sempre l’ús del masculí ha tingut un significat “neutre” en funció del context en que és usat. Si diem “els metges ho fan així”, s’entén que la paraula metges fa referència tant a metges com a metgesses.
Fa pocs anys l’AMPA era l’APA. Però suposo que algun il•luminat, o il•luminada, va veure una terrible discriminació vers les mares pel fet de fer servir el significat neutre del mot pares, i així van néixer les Associacions de Mares i Pares d’Alumnes. Suposo que van posar les mares a davant dels pares per allò de l’educació; les dones sempre primer. Tot i que de ben segur, en ares de l’igualtat extrema, el veritable motiu va ser la pronuciabilitat de la paraula. Molt millor AMPA que APMA. Bé tant li fa.
Estic totalment a favor de la igualat de generes, inclús soc capaç de reconèixer que moltes dones son més intel•ligents que molts dels homes, però aquesta hipersensibilitat (com diu el Dr. Desola) vers el que alguns, i/o algunes, consideren una discriminació lingüística de gènere em fa riure, que sempre és millor que plorar evidentment.
Ara quan fem un escrit hem de començar dient : “Benvolgudes i benvolguts” si no volem ferir certes sensibilitats hipersensibles. Seria millor atribuir al gènere femení el significat neutre en ares de la “discriminació positiva” i almenys els escrits serien menys indigestos, no?
Discriminació positiva?. Pot una discriminació del tipus que sigui ser positiva?, potser això es mereix una reflexió apart, i potser ara estic massa sensible vers aquesta positiva discriminació per motius de génere que, de ben segur, molts jutges i jutgesses tenen tan present.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)