dimecres, 19 de novembre de 2008

Només un vianant

Estava revisant el meu perfil del blogger i m’he decidit a omplir dos apartats una mica complicats que, en el seu dia, quan vaig crear el meu blog, vaig deixar per més endavant.

D’una banda els llibres favorits. Que difícil és seleccionar una breu llista de llibres favorits. N’hi ha tants bons llibres. Però finalment suposo que acabes per posar alguns dels que d’una manera o una altre t’han frapat, t’han arribat o t’han enganxat.

Un record molt especial pel llibre del Dr. Moody,“Más alla la luz”, que em va donar un raig d’esperança en un moment especialment difícil de la meva vida quan vaig perdre els meus pares.

I un altre que em va marcar de jove. “Juan Salvador Gaviota”. Els meus pares me’l compraren quan tenia 14 anys i una tremenda il·lusió per ser pilot d’avions, per dedicar la meva vida a volar. Varen pensar que m’agradaria llegir quelcom referent a una gavina que també s’estimava volar per damunt qualsevol altre cosa. Però em vaig trobar amb un increïble llibre alliçonador sobre la cerca de la perfecció i el sacrifici personal.

En quant a la musica favorita la cosa ha estat més fàcil. No soc gaire afeccionat a sentir musica. La veritat és que en general m’agrada sentir musica relaxant, tant algunes bones peces clàssiques, com la música tipus “chill out”. Si no tenen lletra millor. M’agrada escoltar i sentir la música. Però hi ha dos peces en particular, precisament amb lletra, que em fan sentir quelcom especial.

Con te partiro” cantat per Andrea Bocelli (o també “Time to say goodbay” interpretat per Sarah Brightman i Andrea Bocelli). Una peça que m’agrada escoltar quan estic content, amb els ulls tancats, i que normalment acompanyo (i destrosso) amb la meva veu. Si em deixo anar puc acabar plorant d’alegria.

Si arribeu” és una cançó de Lluis Llach que sempre m’ha fascinat per la seva lletra, resumeix perfectament el meu sentiment vers la vida, aquella sensació de que, tot i haver tingut una vida plena d’experiències, deixaré aquest mon i em quedarà tant per fer, per aprendre, per veure, per viure. Reflexa aquell sentiment d’alegria vers els meus fills, pensant que arribaran més lluny que jo, i alhora de sana gelosia perquè veuran coses que jo no podré. Aquí deixo la lletra per aquells que no la coneixeu, o aquells que l’heu sentit en alguna ocasió però potser no l’heu escoltat, i molt especialment dedicada als meus fills :

Si arribeu
(Lluís Llach)

Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.
No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.