Encara amb la ressaca de les intervencions al Parlament de Catalunya d’aquells que defensen la festa de les curses de braus, i dels que defensem el brau, la seva dignitat, i la nostra ètica.
Quan encara retenia al meu cap les magistrals classes de moral, ètica, dret, lògica i seny, que vaig poder escoltar en directe. Tot un luxe per cert.
Amb la sana intenció d’agafar l’ordinador una d’aquelles nits, com de costum, per tal d’intentar explicar-ho, al temps que posava ordre als meus pensaments i sentiments.
Amb un esquema mental ja fet d’allò que volia comunicar. Amb ganes d’escriure sobre les paraules de Mosterin, de Wagensberg, de Terricabras, de Zaldivar, de Bilbeny, de tots els que van defensar el dret a una vida, i una mort, amb dignitat i sense patiments innecessaris dels braus.
Volent destacar les paraules d’Antonio Moreno, un antic aficionat Malagueny a les curses de braus, que als seus 35 anys, una tarda a la plaça, una de tantes, darrera d’una muleta vermella, va veure un brau vomitant sang, amb una espasa que li sortia pel costat.
Intentant retenir i fixar a la memòria com va explicar, davant dels diputats i diputades, que aquella tarda, per primera vegada a la seva vida, va veure un brau, va veure un animal que patia. Que allà on veia art, va veure sang, que allà on veia cultura, va veure la tortura.
Volia fer la comparació d’aquesta experiència amb la que el propi Antonio Gala va relatar al dominical de El País, el juliol de 1995, dient: “Y de repente [el toro] miró hacia mí. Con la inocencia de todos los animales reflejada en los ojos, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad”.
Tan sols volia que, abans d’escriure, tot agafes forma al meu cap, com tantes altres vegades. Vaig decidir donar-me el cap de setmana i escriure el meu bloc dilluns a la nit.
I va nevar, dilluns va nevar a Sant Cebrià.
Va ser una nevada forta, però tampoc cap bestiesa. Tot i així les conseqüències han estat devastadores. Dilluns, als volts de les 4 de la tarda, ens quedarem sense llum. A les 24 hores es va restablir el subministrament, però enlloc de rebre 220 volts entraven 360. Les bombetes, fent honor al seu nom, explotaven; el router, càmeres de seguretat, aparells electrònics, tot mort.
Fins dijous a la tarda no vem poder connectar-nos a la xarxa, i vem passar amb un generador de 2000 watts, comprat a corre cuita, i encara agraïts a la providència per haver-lo pogut trobar, ja que estaven exhaurits a totes les botigues del ram.
També la providència va voler que el cable de telèfon, que va quedar travessant el carrer i flotant a escassos 40 centímetres del terra, no es trenqués. Això sí, un servidor, ajudat d’una escala gran, el va haver de penjar i lligar a un pal de la llum, a una alçada tal, que impedís que qualsevol vehicle se l’emportes per muntera. Som diumenge. Algú ha vist a un operari de telefònica per aquí?, no?, jo tampoc. I això que tinc veïns que sí s’han quedat sense telèfon.
Tres dies sense llum, i encara gràcies, perquè hi ha gent que en porta ja sis dies a les fosques i passant fred. Un munt de cables elèctrics i de telèfon per terra, branques trencades pel pes de la neu. Una nevada una mica excepcional, tampoc no gaire, i la vida es paralitza, els plans s’esgarren. Ja no penses en escriure al teu bloc, només penses a passar com puguis fins que tot es normalitzi.
“No estem preparats” és la frase més escoltada aquest dies. I és cert que no ho estem, però no pas nosaltres, son les infraestructures les que no estan preparades. Cables aeris penjant de pals de fusta. Torres de formigó i de metall que s’han partit en dos pel sobrepès de la neu als cables.
A Can Palau volem soterrar tots els cables elèctrics i de telefonia. Evidentment aquesta és la solució. Amb tota la xarxa soterrada el problema hagués estat mínim. Però el cost l’hem de pagar els veïns. L’ajuntament ens diu que cap de les dos companyies volen contribuir en el cost d’aquesta obra, que l’hem d’assumir nosaltres en la seva totalitat.
I un no pot evitar preguntar-se, quin cost li representarà a les companyies de la llum i telèfon reparar tots els danys causats pel temporal de neu?. Si els veïns paguem íntegrament el soterrament, quants diners de manteniment i reparacions per imprevistos com aquest s’estalviaran dites companyies en els propers 20 anys?. Just seria que aquests diners que s’estalviaran els investissin en fer menys feixuga la despesa que tindrem.
Ni estem preparats, ni les companyies privades responsables dels subministraments basics ho volen estar. Els de la llum s’escuden en la MAT encara per fer, però ells saben perfectament que el problema son les xarxes de distribució tercermundistes. I nosaltres traguem. Traguem amb tot això perquè volem, perquè ja en tenim prous de mals de cap. Però els ajuntaments haurien de jugar més fort, haurien de dir prou, perquè al final l’ajuntament som tots, i tots coincidim en que les infraestructures no estan preparades per cap contingència.
Volia parlar dels braus, però una nevada, que podia haver estat quelcom molt maco, va alterar la nostra vida. Aprendrem d’aquesta experiència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada