dilluns, 26 d’abril de 2010

José Tomás entre la vida i la mort

Llegint alguns mitjans taurins a ran de “l’accident laboral” de José Tomás me’n adono, un cop més, de lo tremendament anacrònica que és aquesta activitat de la tauromàquia.

Quan jo tenia 20 anys el meu únic germà va morir d’una greu malaltia cardíaca. Estava fent el doctorat en ciències químiques i tenia tota una vida per davant. Als 30 anys vaig perdre els meus pares en un accident de transit. Un noi de 21 anys, que tornava de la discoteca, va xocar frontalment amb ells. Ell també va morir a l’acte.

Si hi ha quelcom que tinc ben après des de jove és que tots estem constantment entre la vida i la mort. La vida no és més que un transit, més o menys llarg i afortunat, cap a la mort.

Els que defensem la desaparició de la tauromàquia, sovint ho fem pensant en el dolor i la tortura física i psíquica que pateix el brau abans de la seva mort. Per a nosaltres, i per a qualsevol expert en ètica, les corrides de toros son una pràctica amoral i totalment allunyada del principi universal de la ètica que entén que no és ètic causar un dany, si aquest és evitable.

Vivim en un temps i en una societat que prima la seguretat davant de molts altres aspectes. És millor conduir més a poc a poc si amb això el trajecte és més segur. Ens ho recorden a diari milers de radars en els nostres desplaçaments. Les empreses, vulguin o no, han d’invertir milers d’euros en prevenció de riscos laborals. Avui es prima la seguretat per damunt de la rendibilitat, o més ben dit, es sacrifica una part del guany per tal de complir amb els mínims exigibles en seguretat laboral.

I és aquí a on trobem un altre graó de l’anacronisme del toreig. Perquè resulta que per delectar a la afició hi ha persones, essers humans, que arrisquen la seva vida davant un toro. I l’arrisquen sense que s’hagi posat en marxa cap protocol que intenti minimitzar el risc, ans al contrari, justament quan més s’arrisca el torero més agrada la seva feina. Un bon aficionat em va dir un dia que José Tomás era un torero més aviat dolent, que el seu èxit radicava en el morbo que donava pensar si l’agafaria el primer o el tercer toro de la tarda. No sé si és cert o no, però crec que té bona part de raó.

Professions de risc n’hi ha moltes. Pilots de F1, bombers, policies, militars... Però fixeu-vos-hi que molts d’ells fan un servei a la societat, salven vides, i els que no ho fan en un sentit estricte, aquells que tan sols formen part d’un espectacle, com els pilots de F1, tenen darrere seu un equip d’enginyers que vetllen per la seva seguretat. Seguretat que després és implantada als vehicles que tots conduïm, i que contribueix a salvar moltes vides al volant.

Algú em pot dir quina mena de servei a la societat fan els toreros?, algú em pot dir quines vides contribueixen a salvar?, algú em pot justificar si el risc que corren torejant serveix per evitar un mal més gran?. Evidentment no. No ajuden a salvar vides. L’únic servei a la societat és el d’entretenir o fer gaudir a un grapat de gent que va a veure com es juguen la vida.

Llavors cal preguntar-se, les ferides o la mort d’un torero, és un dany evitable?. Jo tinc molt clar que ho és.

Però els aficionats a la tauromàquia tenen una visió ben diferent. Suposo que és per això que sempre argumenten allò de que el toreig és una mena de ball amb la mort, que la societat actual oculta la mort, i que de fet és l’únic espectacle autèntic que ens queda. Com si això de la mort ens ho haguessin d’explicar. Com si els telenotícies no hi anessin ben farcits de morts i sang a diari. Clar que hi ha una diferencia: la mort d’un torero és un espectacle en directe, a on poden veure ben de prop la sang i el rictus de dolor a la seva cara.

La majoria dels mortals no necessitem veure com un esser humà es juga la vida, o balla amb la mort, per tal d’afegir valor a la nostra pròpia vida. I aquells que ho necessitin, que s’ho facin mirar.

El toreig és un anacronisme que no té cabuda a la societat actual, ni pel patiment evitable ocasionat al brau, ni pel risc prescindible que assumeix el torero.

2 comentaris:

Silviacas ha dit...

Tens tanta raó en el que dius! Bé almenys és que coincideixo en tot, perquè són els arguments que jo tinc, que me n'alegro que algú més els esgrima (aquesta paraula no sé si és correcta en català)
Una abraçada!

laura ha dit...

No té raó d'ésser en una societat moderna i civilitzada, on existeix una llei de protecció animal, amb necessitat de millores i llacunes, però almenys existeix, alguna cosa tan evidentment cruel com és la Tauromaquia todavia romangui. Per més adorns que intentin posar, és un tipus de maltractament dut a l'extrem i amb resultat de mort. Espero i desig que un dia sigui il·legal.
Felicitacions pel blog.
Una salutació,
laura