Darrerament s’ha escrit molt sobre la conveniència de prohibir o no les curses de braus. Aquí us deixo unes reflexions d’un gran filòsof de casa nostra, que penso son d’una claredat intel•lectual enorme, i que poden servir a més d’un per a la reflexió.
Sobre els toros i altres animals
El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.
Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.
Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.
La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.
Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!
En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)
Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.
J. M. Terricabres (Filòsof)
25/12/2009
2 comentaris:
Tinc la sensació de que molts cops qualsevol cosa que es digui dels toros, sobra. Sobre les corrides no cal fer grans discurssos, ni tan sols en contra, perque no els hi cal cap altre futur que la seva abolició definitiva. A Catalunya i arreu!
Segur que tens raò i l'unic futur és l'abolició, però justament aquelles coses que cauen pel seu propi pes, aquelles obvietats, cal moltes vegades recordarles i dir-les, justament perque el sentit comú és el menys comú dels sentits. I en aquest sentit s'ha de fer pedagogia, sobre tot entre una part de la classe política, que pel que sembla van deixar el seu sentit comú a la mateixa sala a on van jurar o prometre el seu càrrec. És trist, però jo ho veig així.
Publica un comentari a l'entrada