dilluns, 26 d’abril de 2010

José Tomás entre la vida i la mort

Llegint alguns mitjans taurins a ran de “l’accident laboral” de José Tomás me’n adono, un cop més, de lo tremendament anacrònica que és aquesta activitat de la tauromàquia.

Quan jo tenia 20 anys el meu únic germà va morir d’una greu malaltia cardíaca. Estava fent el doctorat en ciències químiques i tenia tota una vida per davant. Als 30 anys vaig perdre els meus pares en un accident de transit. Un noi de 21 anys, que tornava de la discoteca, va xocar frontalment amb ells. Ell també va morir a l’acte.

Si hi ha quelcom que tinc ben après des de jove és que tots estem constantment entre la vida i la mort. La vida no és més que un transit, més o menys llarg i afortunat, cap a la mort.

Els que defensem la desaparició de la tauromàquia, sovint ho fem pensant en el dolor i la tortura física i psíquica que pateix el brau abans de la seva mort. Per a nosaltres, i per a qualsevol expert en ètica, les corrides de toros son una pràctica amoral i totalment allunyada del principi universal de la ètica que entén que no és ètic causar un dany, si aquest és evitable.

Vivim en un temps i en una societat que prima la seguretat davant de molts altres aspectes. És millor conduir més a poc a poc si amb això el trajecte és més segur. Ens ho recorden a diari milers de radars en els nostres desplaçaments. Les empreses, vulguin o no, han d’invertir milers d’euros en prevenció de riscos laborals. Avui es prima la seguretat per damunt de la rendibilitat, o més ben dit, es sacrifica una part del guany per tal de complir amb els mínims exigibles en seguretat laboral.

I és aquí a on trobem un altre graó de l’anacronisme del toreig. Perquè resulta que per delectar a la afició hi ha persones, essers humans, que arrisquen la seva vida davant un toro. I l’arrisquen sense que s’hagi posat en marxa cap protocol que intenti minimitzar el risc, ans al contrari, justament quan més s’arrisca el torero més agrada la seva feina. Un bon aficionat em va dir un dia que José Tomás era un torero més aviat dolent, que el seu èxit radicava en el morbo que donava pensar si l’agafaria el primer o el tercer toro de la tarda. No sé si és cert o no, però crec que té bona part de raó.

Professions de risc n’hi ha moltes. Pilots de F1, bombers, policies, militars... Però fixeu-vos-hi que molts d’ells fan un servei a la societat, salven vides, i els que no ho fan en un sentit estricte, aquells que tan sols formen part d’un espectacle, com els pilots de F1, tenen darrere seu un equip d’enginyers que vetllen per la seva seguretat. Seguretat que després és implantada als vehicles que tots conduïm, i que contribueix a salvar moltes vides al volant.

Algú em pot dir quina mena de servei a la societat fan els toreros?, algú em pot dir quines vides contribueixen a salvar?, algú em pot justificar si el risc que corren torejant serveix per evitar un mal més gran?. Evidentment no. No ajuden a salvar vides. L’únic servei a la societat és el d’entretenir o fer gaudir a un grapat de gent que va a veure com es juguen la vida.

Llavors cal preguntar-se, les ferides o la mort d’un torero, és un dany evitable?. Jo tinc molt clar que ho és.

Però els aficionats a la tauromàquia tenen una visió ben diferent. Suposo que és per això que sempre argumenten allò de que el toreig és una mena de ball amb la mort, que la societat actual oculta la mort, i que de fet és l’únic espectacle autèntic que ens queda. Com si això de la mort ens ho haguessin d’explicar. Com si els telenotícies no hi anessin ben farcits de morts i sang a diari. Clar que hi ha una diferencia: la mort d’un torero és un espectacle en directe, a on poden veure ben de prop la sang i el rictus de dolor a la seva cara.

La majoria dels mortals no necessitem veure com un esser humà es juga la vida, o balla amb la mort, per tal d’afegir valor a la nostra pròpia vida. I aquells que ho necessitin, que s’ho facin mirar.

El toreig és un anacronisme que no té cabuda a la societat actual, ni pel patiment evitable ocasionat al brau, ni pel risc prescindible que assumeix el torero.

diumenge, 11 d’abril de 2010

No m’agrada prohibir, prefereixo discriminar

Recentment llegeixo una entrevista digital a Jordi Hereu, alcalde de Barcelona y membre del PSC, i em trobo una pregunta respecte a la tramitació de la ILP que vol modificar la llei de protecció dels animals per tal d’eliminar la excepció que permet maltractar, causar patiment, produir ansietat, i matar a un brau, en el transcurs de les corrides de toros.

A la pregunta, el senyor Hereu, respon amb un lacònic “no m’agrada prohibir”. Evidentment a un li venen a la ment totes les coses que estan prohibides a Barcelona, i conclou que a l’alcalde no li agrada prohibir, però evidentment no s’hi pot estar de prohibir tot allò que considera que ha de prohibir, com no pot ser d’una altra manera, perquè ja sabem que prohibició i llibertat son conceptes consubstancials.

Sembla que l’argument de “no m’agrada prohibir” ha calat profundament entre un sector dels socialistes catalans. Al Molt Honorable President de la Generalitat tampoc li agrada prohibir, i si gratem una mica a la hemeroteca i videoteca més recent, ens trobem un munt de membres de la executiva del PSC, i alguns diputats i diputades del seu grup parlamentari, als que no els hi agrada prohibir. No cal tornar a recordar tot allò que a dia d’avui resta totalment prohibit a Catalunya, oi?.

Inclús a en David Pérez, el diputat més taurí del PSC, no li agrada prohibir. Suposo que la seva afició a les corrides de toros tindrà quelcom a veure amb aquesta sobtada i cerval aversió a la prohibició. Però és que ara tots els diputats, diputades i càrrecs del PSC son afeccionats a les corrides?. Evidentment no, és més, n’hi ha molts que no deixen de dir públicament que la tauromàquia no els hi agrada o no els hi diu res.

A les compareixences que van tenir lloc al Parlament de Catalunya hi van haver un bon nombre d’intervencions que van deixar ben clar que prohibir no és en absolut lleig. Que no prohibir quelcom que provoca patiment a un animal, anteposant el plaer estètic d’uns quants –siguin molts o pocs- i el gaudi que senten en veure l’espectacle, a un principi fonamental com el de no fer mal, és amoral i allunyat de tota ètica.

Però exactament de que estem parlant?. Estem parlant tan sols de prohibir?. Estan tan sols apel•lant a la llibertat que tenen aquells que volen seguir assistint a aquest espectacle?. No. En realitat estem parlant d’una discriminació, o més ben dit, de dues discriminacions.

Per una banda la discriminació que la llei actual fa amb el brau. La llei diu clarament que fa una excepció a la norma general, permetent la continuïtat d’aquesta mena d’espectacles. Que tindrà, o millor dit, que no tindrà el toro que si tinguin els galls?.

Per altre, la discriminació que es fa amb aquells que també tenen la hipotètica llibertat d’assistir i gaudir de les baralles de gossos o galls i ara no ho poden fer. Tenen més dret a la llibertat els que volen assistir a un espectacle que provoca patiment al brau que aquells que volen fer el mateix amb gossos o galls?. Tornem al mateix, és mereixedor de més drets un gos o un gall que un brau?.

No ens enganyem. Sota la frase “no m’agrada prohibir”, que evoca una mena d’actitud respectuosa amb la llibertat, s’amaga una realitat menys amable, de més dubtós respecte, s’amaga una veritable connivència amb la discriminació.

Els diputats i diputades han de tenir molt clar que prohibir ja varen prohibir, i si realment no els agrada prohibir, hauran de tornar a legalitzar les baralles de gossos i galls, i en general, tot allò que la gent vulgui tenir la llibertat de fer, encara que provoqui patiment a algun animal.

No s’hi val prohibir unes coses i amb d’altres dir que no t’agrada prohibir, perquè això no és més que veritable i interessada discriminació.


PSC-DIU-PROU from Carles Marco on Vimeo.