dissabte, 7 de març de 2009

Adéu Pepe

Aquest diumenge passat al mati ha mort en Pepe Rubianes. Un càncer de pulmó se l’ha endut als 61 anys. Sens dubte, pels temps que corren, era encara d’hora per dir adéu.

Fa dies que volia escriure quelcom, però com sempre el maleït temps s’afanya a córrer més del que voldríem. I és que, malgrat sabia que feia mesos que lluitava contra la malaltia, la noticia m’ha sorprès i m’ha inundat de pensaments.

El primer que em va venir al cap és “maleït tabac”. I és que ja sabeu que els que som fumadors compulsius, no d’uns pocs cigarrets diaris, sempre tenim a sobre aquella sensació, cada cop més fomentada per les administracions, que ens estem matant a poc a poc.

Quan jo tenia 20 anys, Josan, el meu únic i estimat germà va morir d’una sobtada malaltia coronaria, als 25 anys d’edat. Els metges li varen dir miocardiopatia idiopàtica. Desprès del terrible shock inicial vaig arribar al irracional convenciment que jo també moriria als 25 anys. Des del meu vint-i-cinquè aniversari, cada any que passa, és un any guanyat a la mort.

De fet hauríem de pensar que cada any que vivim és un any guanyat a la mort, perquè la vida no és més que el camí cap a una mort segura. Per a uns el camí és llarg, i per altres és extremadament curt.
I aquí m’agradaria fer esment d’una frase de Rousseau, que sempre m’ha encantat : "El hombre que más ha vivido no es aquél que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida."
I no tinc cap mena de dubte que en Pepe ha experimentat molt a la seva vida, i l’ha viscut tal i com ell ha volgut i ha pogut. I ha fet enfadar a uns quants, però n’ha fet riure a molts, moltíssims més, i també ens ha fet pensar amb els seus monòlegs.

Ara torno a agafar “me’n vaig”, el seu llibre que vaig llegir farà un parell d’anys. No és un gran llibre, però si sembla un de sincer. Més enllà d’aquell home, capaç de parlar durant hores, de riure’s de la seva ombra i d’aquells que mai han tingut el més mínim sentit d’humor, aflora un home complex, que pensa i que sent, que sent profundament.

Pepe, bon viatge si és que finalment hi ha algun lloc per anar-hi, en qualsevol cas sàpigues que et recordarem. Ens deixes molts somriures, i això, és molt més del que molta gent és capaç de deixar en el seu pas per aquesta vida.

Gràcies Pepe. Adéu Pepe.

1 comentari:

Anònim ha dit...

he gaudit llegin l'article d'adéu a en Rubianes, es sincer i a jo també hi gaudit d'ell al barri de gràcia, al teatre.

Jordi (jabali bikers)