Aguilar de la Frontera (Córdoba) - És increíble!!

No hay dia en que no leamos en la blogosgfera animalista casos aberrantes de maltrato animal a lo largo y ancho de España.

Uno de ellos, dramático e increíble, aunque por desgracia ni mucho el menos el peor de los que acontecen, nos ha tocado a todos en lo más profundo de nuestra conciencia. ¿Cómo es posible que pasen cosas así?

Los hechos :

Dos perros abandonados en Aguilar de la Frontera. Uno de ellos herido por un golpe en la cabeza e intentado su estrangulamiento mediante un cable eléctrico. El ayuntamiento ordena su captura y exterminio al “veterinario” que habitualmente se dedica a tales hazañas. Una chica de la localidad, que conoce cual va a ser su destino y que siempre hace lo que puede para salvar a los animales abandonados, moviliza a otros animalistas y organiza un dispositivo para capturarlos y llevarlos a casas de acogida donde puedan conocer otra clase de seres humanos y empezar la difusión para conseguir su adopción. Para ello la voluntaria solicita ayuda a dicho veterinario, el cual se la niega. Le comunica que al día siguiente vendrán voluntarios para llevarse a los dos animales a casas de acogida fuera de la población.





A las pocas horas el veterinario, ayudado por un trabajador del ayuntamiento, consigue capturar a los dos perros. Al mastín le pusieron la inyección letal, en plena calle, mientras el operario le aplastaba la cabeza contra el suelo. Su compañera, la perrita blanca, se orinó mientras la arrastraban con la cuerda al cuello para inmovilizarla y poder matarla igualmente con la inyección. Aunque hay testigos de que los dos perros fueron sacrificados en plena calle, éstos no van a declarar.

Parece ser que el “veterinario” cobra del ayuntamiento por cada sacrificio. Supongo que vio peligrar su paga y por ello se afanó en capturarlos, y asesinarlos vilmente en plena calle, sin dar tiempo a los animalistas para que los llevasen a un lugar seguro.

Esto pasa en un pueblo cuyo alcalde y equipo de gobierno pertenece al PSOE Andaluz.

Indignado por los hechos, y todavía con la incredulidad en el corazón, remito el siguiente escrito al alcalde y concejal de medio ambiente :



D. Francisco Paniagua Molina
(Alcalde de Aguilar de la Frontera - Córdoba)

Cc : D. José Rodríguez Montero
(Delegado de Medio Ambiente, Parques y Jardines)


Apreciados compañeros :


Seguro que no es cierto cuanto he leído.

Seguro que el ayuntamiento de Aguilar de la Frontera no puede ser tan cruel e inhumano con unos seres que no pidieron venir a este mundo.

Seguro que en vuestras mentes solo cabe la conmiseración con los perros abandonados.

Porque su único delito ha sido el de ser fieles a quienes no lo merecían, y ellos merecen una segunda oportunidad, saber que hay humanos capaces de sentir verdadero amor y respeto hacia ellos.

Se está difundiendo ampliamente por Internet una noticia según la cual dos perros abandonados acaban de ser sacrificados el viernes 27 de marzo. Uno vagaba por Aguilar de la Frontera, herido por algún bárbaro de un hachazo en la cabeza, el otro, una hembra jovencísima y sana, lo acompañaba a todas partes.

Estaba preparado, por parte de voluntarios y voluntarias, un dispositivo para su captura y traslado a casas de acogida, donde podrían conocer seres humanos de otra calaña. Se avisó de estos planes a Juan Vicente, veterinario contratado por el ayuntamiento y propietario de la clínica veterinaria “Chuchos”, quién se negó a ayudar a estas personas voluntarias y amantes de los animales.

A las pocas horas de ser informado del dispositivo, el veterinario consigue capturar a los dos animales y acto seguido, de inmediato, los sacrifica. Parece ser que por orden de este ayuntamiento que presidís.

Y yo me pregunto, ¿Qué clase de veterinario es capaz de actuar así, como un mero asesino a sueldo?, ¿qué clase de políticos pueden permitir y fomentar esta forma de proceder?, ¿es que no existe una normativa según la cual todo perro capturado debe permanecer un mínimo de 10 días en unas instalaciones adecuadas a la espera de quien lo reclame?.

De verdad espero y deseo que todo cuanto he leído acerca de estos dos perros, del veterinario en cuestión, y de la forma de proceder del ayuntamiento de Aguilar de la Frontera sea totalmente falso, porque en caso contrario me avergüenzo de ser político, me avergüenzo de vosotros, y condeno enérgicamente vuestro proceder y el de dicho veterinario.

No puede ser cierto!. Por favor contestadme y decidme que en Aguilar de la Frontera los perros abandonados son capturados y puestos en una perrera municipal, o en una instalación similar mancomunada entre varias poblaciones.

Decidme que colaboráis codo a codo con alguna asociación animalista, que presta sus servicios desinteresados, para intentar encontrar adoptantes para esos pobres animales que han sido usados y abandonados por alguno de nuestros congéneres.

Decidme que la frase “En la Delegación de Medio Ambiente del Ayuntamiento de Aguilar de la Frontera creemos que entre todos podemos trabajar para hacer una Ciudad más ecológica, más saludable, más sana y mejor”, que aparece en el web municipal, no significa que una ciudad más sana y mejor es aquella que captura y extermina a todo perro abandonado.

Tras cada perro abandonado hay un culpable de su situación, el dueño. Los perros no suelen nacer en estado salvaje, y si lo hacen es porque alguien abandonó a los padres. La culpa es de aquellos que no esterilizan a sus perros, que los hacen criar sin control, que regalan o venden las crías. La culpa es de quien abandona, nunca del abandonado.

Mientras las administraciones cierren los ojos ante las conductas irresponsables de aquellos que se erigen en criadores, sin someterse a ningún control ni código ético de conducta. Mientras no se persigan conductas de algunos cazadores que usan y abandonan, o asesinan, a sus perros. Mientras se mire hacia otro lado y se prefiera criminalizar al abandonado, en lugar de perseguir y castigar a quien abandona. Mientras todo esto suceda, no solo no resolveremos el problema de raíz, sino que estaremos causando daño y dolor a seres inocentes.

¿Es este el concepto de ecología que se cita en el web municipal de Aguilar de la Frontera?

Por favor, decidme que estoy equivocado. Y si por desgracia no lo estoy, si estas tristes y crueles noticias de vuestro pueblo, que están ya dando la vuelta al mundo, son ciertas, decidme que os vais a poner a trabajar ya para que situaciones y sucesos como este no sucedan nunca más.

Atentamente,


Carles Marco Morellón
Concejal por el PSC-PSOE
Ayuntamiento de Sant Cebrià de Vallalta (Barcelona)




La respuesta :

Ninguna. El silencio culpable. El silencio cobarde.

Posteriormente, en la red, los hechos se confirman. Incluso habían testigos presenciales.

El PSC de Sant Cebrià vol la dimissió d'un regidor per les «irregularitats» en l'obra de l'avinguda Maresme (Diari El Punt - 12/3/2009)

El principal grup de l'oposició a l'Ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta, el PSC, va demanar en el darrer ple la dimissió del regidor d'Urbanisme, Josep Missé davant les «reiterades irregularitats» permeses en la construcció dels habitatges de l'avinguda Maresme.

Segons explica el regidor Carles Marco, les obres no tenen el preceptiu permís municipal perquè aquest està pendent que la Generalitat admeti les modificacions urbanístiques reclamades per poder tirar endavant el projecte. Marco recorda que es va decidir construir les places de pàrquing obligatòries fora del mateix edifici, no més lluny de 300 metres. «Aquesta modificació es va comunicar a l'àrea d'Urbanisme de la Generalitat perquè hi donés el vistiplau. Una condició indispensable per poder tirar endavant l'obra», assenyala. Paral·lelament, problemes amb l'estructura de l'edifici van obligar l'adjudicatària a assegurar els murs. «L'actuació era necessària però, un cop feta, i, tal com va informar per escrit l'arquitecte municipal, la construcció s'havia d'aturar fins a disposar dels permisos corresponents que no tenia i que no té encara», hi afegeix el regidor.

Des del PSC es denuncia que l'arquitecte va presentar el seu informe el mes de novembre, però que, «misteriosament», no es va entrar per registre fins al febrer. «L'equip de govern de CiU i ERC va dir que no tenien constància d'aquest document i van permetre que l'obra continués», diu Carles Marco.

Els socialistes demanen responsabilitats polítiques perquè: «Ara tenim un edifici amb l'estructura construïda, sense permisos per iniciar l'obra, i els aparcaments de la qual s'hauran de fer en un altre lloc. I, mentre no estiguin fets els aparcaments, no podran tenir llicència d'ocupació i, en conseqüència, ni llum, ni aigua.» El grup ja va denunciar fa un any unes primeres irregularitats en la mateixa obra perquè el consistori, en un primer moment, no va cobrar-li els permisos d'ocupació de via pública a canvi de la compra d'unes càmeres de vigilància.


http://www.elpunt.cat/santcebriadevallalta/article/3/17-politica/13241-el-psc-de-sant-cebria-vol-la-dimissio-dun-regidor-per-les-lirregularitatsr-en-lobra-de-lavinguda-maresme.html

Adéu Pepe

Aquest diumenge passat al mati ha mort en Pepe Rubianes. Un càncer de pulmó se l’ha endut als 61 anys. Sens dubte, pels temps que corren, era encara d’hora per dir adéu.

Fa dies que volia escriure quelcom, però com sempre el maleït temps s’afanya a córrer més del que voldríem. I és que, malgrat sabia que feia mesos que lluitava contra la malaltia, la noticia m’ha sorprès i m’ha inundat de pensaments.

El primer que em va venir al cap és “maleït tabac”. I és que ja sabeu que els que som fumadors compulsius, no d’uns pocs cigarrets diaris, sempre tenim a sobre aquella sensació, cada cop més fomentada per les administracions, que ens estem matant a poc a poc.

Quan jo tenia 20 anys, Josan, el meu únic i estimat germà va morir d’una sobtada malaltia coronaria, als 25 anys d’edat. Els metges li varen dir miocardiopatia idiopàtica. Desprès del terrible shock inicial vaig arribar al irracional convenciment que jo també moriria als 25 anys. Des del meu vint-i-cinquè aniversari, cada any que passa, és un any guanyat a la mort.

De fet hauríem de pensar que cada any que vivim és un any guanyat a la mort, perquè la vida no és més que el camí cap a una mort segura. Per a uns el camí és llarg, i per altres és extremadament curt.
I aquí m’agradaria fer esment d’una frase de Rousseau, que sempre m’ha encantat : "El hombre que más ha vivido no es aquél que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida."
I no tinc cap mena de dubte que en Pepe ha experimentat molt a la seva vida, i l’ha viscut tal i com ell ha volgut i ha pogut. I ha fet enfadar a uns quants, però n’ha fet riure a molts, moltíssims més, i també ens ha fet pensar amb els seus monòlegs.

Ara torno a agafar “me’n vaig”, el seu llibre que vaig llegir farà un parell d’anys. No és un gran llibre, però si sembla un de sincer. Més enllà d’aquell home, capaç de parlar durant hores, de riure’s de la seva ombra i d’aquells que mai han tingut el més mínim sentit d’humor, aflora un home complex, que pensa i que sent, que sent profundament.

Pepe, bon viatge si és que finalment hi ha algun lloc per anar-hi, en qualsevol cas sàpigues que et recordarem. Ens deixes molts somriures, i això, és molt més del que molta gent és capaç de deixar en el seu pas per aquesta vida.

Gràcies Pepe. Adéu Pepe.

Desaliento compartido con Rosa Montero

Malauradament no puc estar més d’acord amb aquest escrit de Rosa Montero. Si el respecte pels animals no comença pels propis politics i alts càrrecs dels poders de l’estat, com podem demanar a la gent que porta segles massacrant animals que deixin de fer-ho?.

Volem una llei de protecció animal que els empari a tot l’estat. Volem sortir d’una vegada per totes d’aquesta Espanya profunda a on la vida d’un animal no val res. Una societat com la nostra, del segle XXI, moderna, tecnològicament avançada, compromesa socialment i ecològicament no pot permetre que determinades conductes restin en la impunitat.

Imatges de gossos brutalment assassinats, forcats, cremats, morts a pals no poden quedar impunes. A quina mena de país pertanyem?. M’avergonyeixo de ser polític si això ha d’implicar oblidar els drets dels animals i els deures que, com a suposada raça superior, tenim vers el seu benestar.

Carles Marco


DESALIENTO - ROSA MONTERO 17/02/2009

Hace una semana terminó la temporada de caza con galgo y empezaron las matanzas habituales, los bosques espectrales adornados con el fruto atroz de los perros ahorcados. A veces me entra un desaliento abrumador, un cansancio infinito de ser de este país. De una sociedad bruta e incivil sin tradición en el respeto a los seres vivos. Miren por ejemplo lo que sucede en el Metro de Madrid: El Refugio ha denunciado que los perros utilizados en la seguridad son duramente maltratados. Y lo peor es que muchos maltratadores ni siquiera creen serlo porque no perciben el sufrimiento del animal: así de primitivos y de crueles son. Ese mismo sustrato de insensibilidad hace que el PSOE incumpla descaradamente una promesa electoral sin que pase nada. Porque se comprometieron a elaborar una ley marco de protección animal, pero el Gobierno acaba de declarar que no la hará y que las competencias son de las autonomías (se han presentado 1.300.000 firmas en pro de la ley, pero se ve que les importa un pito).

Sí, es un desconsuelo ser de un país en el que los jueces y los ministros se van de cacería y se hacen petulantes fotos de matarifes. No hablo ya de las repercusiones políticas del encuentro, ni del problema que supondría aceptar, teniendo un cargo público, el supuesto regalo (de muchos miles de euros) de una montería, como decía el sábado un lector en una carta magnífica. Hablo simplemente del mal gusto social, del mal gusto moral, del mal ejemplo de esos prohombres de la patria rodeados de cadáveres (tremenda la foto de Garzón entre decenas de mansos ciervos alineados como los muertos de una masacre anónima); de unos tipos exultantes de sangre y abrazados con ufanía a la escopeta. Ésos no son los dirigentes que yo deseo para España. Pero ya ven, es que el país es así. Por desgracia, todo concuerda.

Todos los perros quieren ser catalanes!

La noticia se está difundiendo a la velocidad de la luz, corre como la pólvora entre los animales, y muy especialmente entre los perros. Todos los perros de España están aprendiendo Catalán. Andaluces, Extremeños, de Castilla León y Castilla La Mancha,...

Y es que en Catalunya, desde 2003, la ley otorga a los perros abandonados, a aquellos que desgraciadamente erraron el dueño, a aquellos que fueron envueltos en papel de regalo y no resistieron las primeras vacaciones, a aquellos que fueron criados para cazar y no sirvieron para ello, o que ya se cansan y no corren como antes, a todos ellos, una segunda oportunidad.

Catalunya legisló en 2003 una ley de protección animal que no permite el sacrificio de los perros que entran en una perrera tras ser abandonados. En Catalunya solo se permite aplicar la eutanasia a un perro que está sufriendo porque ¿Qué culpa tendrá un perro de la sinrazón de la especie humana?, ¿qué culpa tendrá un perro de la irresponsabilidad de algunos seres humanos?.

Parece ser que Catalunya tiene una clase política que ha sabido responder a las demandas de una buena parte de la sociedad. Parece ser que desde el gobierno de España no se quiere legislar en defensa de los animales con el argumento de que es una competencia de las comunidades autónomas.

El otro día en las instalaciones que la protectora “el arca de Noé” tiene en Córdoba se oyó a un grupo de perros comentando :

“¿Sabéis que quieren cerrar estas instalaciones?”
“Que me dices, ¿y adonde nos llevaran?”
“Si nadie lo soluciona a la perrera de Córdoba”
“Pero si allí te sacrifican al poco de entrar!. Sacrifican más de 3.000 perros cada año!. Aquello es un campo de exterminio municipal!”
“Si chico, yo estoy aprendiendo catalán, a ver si tengo suerte y me llevan allí. Al menos allí la ley no permite el sacrificio indiscriminado de perros”

En el web de la empresa municipal SADECO (Saneamientos de Córdoba,SA), sobre la imagen de un perro precioso, aparece el siguiente titular : “Ellos conviven con nosotros”. Debajo del titular se puede leer “Implicados, desde el comienzo, en la protección de animales, en Sadeco nos ocupamos del censo canino, la recogida de animales vagabundos y la gestión del Centro de Control Animal.”

Cualquiera que acceda a este web y acto seguido se entere que en el citado centro de control animal se han sacrificado más de 3.000 animales en el último año, quedará cuanto menos perplejo. Ellos conviven con nosotros, excepto los abandonados que los sacrificamos.

El problema no es nuevo, se repite una y otra vez a lo largo de la geografía española. Los refugios no cuentan con apoyos institucionales, las perreras municipales sacrifican a los animales a los 10 o 20 días de su entrada en el centro, los animalistas se rasgan las vestiduras, y los responsables municipales se escudan en las leyes de su comunidad. Ellos no hacen más que cumplir los reglamentos. Y si tardan un mes más en sacrificar a un animal pretenden que les estemos agradecidos.

Pero, ¿de quien es la culpa?. Evidentemente de los políticos. Por un lado del gobierno central, por no ser valiente y atreverse a legislar en pro de la defensa de los animales. Por otro de los gobiernos autonómicos, por recoger el testigo del gobierno de España y no saber encontrar esa valentía que, por lo visto, perdieron al jurar o prometer el cargo. Y finalmente de los ayuntamientos, por cerrar los ojos y escudarse en el estricto cumplimiento de la ley autonómica.

Los perros abandonados son un problema. Un problema generado por nosotros mismos, por la falta de control sobre el censo animal, por el nulo control sobre aquellos que se dedican a hacer criar a sus perros, por no educar en la responsabilidad y fomentar las adopciones. Y como son un problema, en muchos sitios hace ya mucho tiempo que han encontrado la solución. Si un perro es un problema, lo sacrificas y como dice el dicho “muerto el perro muerto el problema”.

Para que buscar soluciones más costosas y más imaginativas, para que perder el tiempo con ello, total son perros, y ya se sabe, los perros no votan. Pero atención porque puede llegar el día en que esta desidia, esta falta de humanidad, de conmiseración con unos seres cuyo único pecado es el de ser fieles, incluso al dueño equivocado, pase factura a los sucesivos gobiernos de España que no han sabido ni querido buscar la solución, a los dirigentes de las comunidades autónomas que han mirado a otro lado, y a los gobiernos municipales que solo han sabido confinar y matar.

Si, muchos perros están aprendiendo Catalán, otros Alemán, Sueco, Suizo,…, porque saben que hay lugares donde su vida vale mucho más que la inyección para matarlos.

---

Video dedicado a todos los perros que son exterminados en númerosos lugares de españa, donde ninguna ley los protege. A muchos los crian para la caza y después los abandonan, especialmente a los galgos. Tras el abandono, la captura, el confinamiento durante pocas semanas y finalmente ... el sacrificio.

Carta oberta al parlamentari Català del PSC David Pérez

Benvolgut company, t’escric aquestes línies a ran de la teva intervenció a una de les taules rodones del Fòrum Mundial de la Cultura Taurina, que s’ha celebrat aquests dies a les Azores.

He pogut llegir pinzellades de la teva intervenció a diferents mitjans :

http://www.elcorreodigital.com/vizcaya/20090131/cultura/criticas-inquisidores-antitaurinos-forum-20090131.html http://www.opinionytoros.com/noticias.php?Id=20000
http://www.mundotoro.com/mundotoro/control/VerDetalleAN.asp?Numerador=71680&Tabla=A

El correo digital posa en boca teva la frase «Quienes quieren prohibir la fiesta de los toros no son moralmente superiores a los aficionados, son inquisidores».

El primer que em sobta és el fet que t’afanyis a voler deixar clar que aquells que no volem ser partícips de la tortura d’un esser viu, d’un mamífer, no som moralment superiors als afeccionats a la tauromàquia, per cert, cada cop menys nombrosos.

Suposo que és degut al que jo anomenaria com a síndrome Vargas Llosa. Va ser el propi Mario Vargas Llosa qui va reconèixer que la festa taurina està impregnada de violència i crueltat, per acabar dient «... eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea». I és que la consciencia no és pot trair ni enganyar. És evident que la majoria d’afeccionats tenen, encara que no ho vulguin, una lluita interna entre la seva afició i la seva més intima consciencia, aquella que aflora en els moments en que un és retroba a si mateix en la solitud dels seus pensaments.

Però el veritable motiu del meu escrit no és el de donar cap lliçó de moral a ningú, ni tan sols el d’analitzar la personalitat d’aquells que gaudeixen amb el patiment d’un animal, sigui brau o no, per tal de delectar els seus sentits. El veritable motiu, allò que m’impulsa a escriure és el sentiment, primer de perplexitat, i després d’indignació en llegir que un parlamentari, representant del poble Català, és capaç de violentar i insultar a una bona part del seu propi poble.

I és que benvolgut David, t’agradi o no, som una bona colla de Catalans els que volem abolir aquesta tradició sanguinària, violenta, cruel, que considerem totalment indigna de persones civilitzades. I no t’equivoquis, no és una qüestió d’independentisme, de partidisme polític, és una qüestió de moral, de sentiments que no entenen de política, és una qüestió d’ètica personal.

Mira jo sóc un polític de tercera regional, una persona que no fa de la política la seva professió, sóc regidor pel PSC d’un petit poble del Maresme, i hi poso més il·lusió que professionalitat i, evidentment, no em guanyo la vida amb el meu càrrec, però tot i així seria incapaç de fer una declaració com la que tu has fet perquè, tot i ser un polític afeccionat al teu costat, entenc que totes les persones mereixen un respecte, pensin o no com jo.

He accedit al teu bloc personal (www.davidperez.org) i llegeixo a la teva biografia «...donat que ser diputat al Parlament de Catalunya implica un grau alt de responsabilitat a la vegada que d’orgull». És a aquest sentit de responsabilitat al que vull apel·lar.

Estic convençut que la teva desafortunada frase amb la que ens tractes d’inquisidors és fruit de l’orgull que sents per la teva afició taurina, però comprendràs que dista molt de ser la frase d’un diputat Català conscient del grau de responsabilitat que li dona el seu càrrec. Un parlamentari representa a la seva gent allà on sigui i, per suposat, això ho ha de tenir sempre molt present.

Els antitaurins, els animalistes, aquells que volem un tracte, i també una mort, digna pels animals, estem acostumats a sentir i llegir tota mena d’apel·latius que son de tot menys carinyosos : "ecoterroristas", "tontos", "intolerantes", "antidemocráticos", “gentuza”.

Fa poc vaig respondre a un escrit d’un tal Domingo Delgado de la Cámara, fet al portal de noticies taurines www.detorosenlibertad.com , en que ens tractava de “gentuza” per no compartir la seva afició a la tortura dels braus. Tot un senyor procurador, això diu al seu CV, que escriu coses com «La España de las Autonomías es un error histórico de nefastas consecuencias, que un día, ya próximo, habrá que reconducir refundando el Estado», o com «...no entrando nunca en el absurdo debate de los derechos de los animales, un imposible metafísico y una aberración jurídica».

Suposo que evidentment amb la primera frase no hi estaràs gens d’acord, tot i que potser la segona ja et generi més simpatia, però en qualsevol cas entre aquest senyor i tu hi ha una diferencia fonamental, ell no és polític, tu si, i a més a més estàs al Parlament de Catalunya en representació d’un munt de Catalans que et vem posar allà. En conseqüència tu, a diferencia d’ell, no et pots permetre el luxe d’insultar a una bona part dels ciutadans de Catalunya.

És per això que et prego que demanis disculpes públicament a tots els que estem lluitant per veure desaparèixer de la nostra llei de protecció animal el greuge comparatiu vers el toro.

Malgrat el que diu el senyor Delgado, i el que tu puguis pensar, el dret dels animals no és cap impossible metafísic ni cap aberració jurídica. A Catalunya el dret dels animals és una realitat jurídica des de l’any 2003 i nosaltres només volem que el brau no sigui una excepció, i ens és ben igual que això impliqui l’abolició d’un costum centenari, d’una tradició.

Al teu bloc dius «...el veure que els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, és el millor de la política». Encara que sigui possible, com he sentit darrerament, que el nostre molt Honorable President gaudeixi de la tauromàquia, o que d’altres companys de partit tingueu gustos afins, no és menys cert que molts d’altres militants del PSC pensem el contrari, i que bona part de la nostra societat, la Catalana, també està en contra d’aquesta tradició.

Evidentment, tal i com vas dir a la conferencia, respectes la Iniciativa Legislativa Popular, de la que tinc l’orgull de ser fedatari, que recull signatures per abolir les curses de braus a Catalunya, faltaria més!. Però a part d’això vull apel·lar el teu sentit de responsabilitat política, i el de tots els diputats del Parlament de Catalunya, per tal que quan aquesta iniciativa es discuteixi al Parlament sigueu dignes representants del poble Català, molt més enllà dels vostres sentiments, de les vostres preferències i aficions, i dels vostres interessos.

En aquest sentit m’ha inquietat profundament el que mundotoro.com posa també en boca teva parlant de la ILP en marxa a casa nostra, i de com els taurins voleu intentar que la modificació legislativa no prosperi al Parlament : «La lucha será muy dura y difícil pero no imposible. PP y PSOE trabajan en conjunto para este fin». De veritat has donat a entendre que hi ha una postura comuna dels parlamentaris del PSC, juntament amb els del PP, per tal de votar en contra de la modificació?, he d’entendre que el PSC no donarà llibertat de vot als seus diputats?. Sincerament vull creure que es tracta d’una declaració fruit de la passió de parlar davant de gent que volia sentir exactament això. Però si realment ha estat així crec que has excedit en molt les teves atribucions.

A la mateixa conferencia vas dir que «Lo políticamente correcto es no atacar la Fiesta; eso es lo correcto de verdad». La consciencia dels pobles evoluciona i els politics tenim la responsabilitat de fer evolucionar les lleis al mateix ritme, de forma que no quedin despenjades del sentir majoritari de la ciutadania. Com molt bé has escrit al teu bloc, els petits canvis milloren poc a poc la nostra societat, i aquests canvis poden implicar l’abandonament de determinades tradicions. No podem viure captius del nostre passat.

Lo políticament correcte és legislar pensant en el ciutadà, i som molts els ciutadans de Catalunya, i no exclusivament independentistes, ni molt menys, els que pensem que la tortura d’un animal denigra a tota una societat. Ja no es tracta que no hi anem a les corrides si no ens agraden, és que pensem que aquesta “festa” no pot tenir cabuda a la nostra societat. És inquisidor prohibir les baralles de gossos o galls quan hi ha gent que en gaudeix amb elles?, perquè els que volem prohibir les curses de braus som inquisidors?. És tant estrany voler abolir un espectacle basat en la sang i patiment d’un animal que té com a única finalitat el divertiment dels espectadors?. S’ha d’admetre qualsevol patiment en nom de la tradició i la “cultura”?. De veritat creus que ets moralment superior a mi pel fet que tu no vols prohibir i jo si?. Son moralment superiors a la resta aquells que es dediquen a les il·legals baralles de gossos?, segur que ells també diuen allò de “a qui no li agradi que no vingui”.

Espero i desitjo que trobis en aquestes línies, més un motiu de profunda reflexió que una crítica, i que tornis a trobar el respecte, que mai tenies que haver perdut, vers aquells que lluitem per allò que creiem just, encara que no t’agradi.

Cordialment,


Carles Marco Morellón
Regidor pel PSC a l’ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta
www.stcebria.info
http://carlesmarco.blogspot.com/

“CERO PATATERO”

Això és exactament el que mereixen els senyors de FECSA-ENDESA.

I és que amb el temporal de vent de dissabte tots podem arribar a entendre que es produeixin avaries per les caigudes d’arbres a sobre de les línies, però el que és del tot inadmissible és que al llarg de les més de 4 hores que varem estar sense fluid elèctric fos del tot impossible parlar amb avaries per saber quines previsions tenien de resoldre el problema.

Durant 4 hores va estar impossible parlar amb cap operador d’avaries, tant sols una gravació que et convidava a trucar passats uns minuts. No es van dignar ni tan sols posar una gravació d’aquelles “tant tranquil·litzadores” que diu “s’han produït avaries a diferents poblacions de les comarques de ........ estem treballant per restablir el subministrament el més aviat possible”.

Farts de no poder saber res, varem trucar a atenció al client. Desprès de mantenir-nos 13 minuts de rellotge connectats a un 902 (que costa diners encara que tinguis tarifa plana) escoltant repetidament que tots els operadors estaven ocupats (en devia haver un, o dos a tot tirar), es va posar un noi d’allò més amable que em va indicar que ell no podia informar-me i que truques a avaries.

Li vaig dir amb la mateixa educació que portava 4 hores trucant a avaries i que era impossible parlar amb ells. El noi, fent gala d’una tranquil·litat exasperant i quasi inhumana em va repetir exactament el mateix, per un moment vaig pensar que era una gravació.

En el mateix moment que vaig abandonar el forçat to cordial i educat per tal de valorar la inutilitat del servei d’atenció al client, em va penjar el telèfon i em vaig quedar pitjor que abans. Afortunadament al cap d’uns pocs minuts va tornar la llum i se’m van passar les ganes de tornar a trucar per dir-li quatre coses mal dites i que em tornes a penjar el telèfon.

Per si no tinguéssim prou amb les infraestructures dolentes també hem de patir un servei d’atenció tercermundista que no està gens preparat per les contingències una mica excepcionals, i com sempre passa amb aquestes grans companyies, pretendre que t’abonin la part proporcional del terme fix de potencia del que no has pogut gaudir, o que et donin la més mínima satisfacció desprès de la nefasta experiència amb els seus 902 es estabellar-se contra un mur.

El mínim que podrien fer es tornar a posar els telèfons 900 gratuïts enlloc dels 902, perquè haver de pagar les trucades per no poder resoldre res ja és per llogar-hi cadires.

Taula recollida signatures es trasllada al proper dissabte

Degut al dia de pluja la taula de recollida de signatures es trasllada al proper dissabte 17 de gener de 9 a 13 al mercat setmanal.

Taula de recollida de signatures ILP prou.cat

Taula de recollida de signatures a Sant Cebrià per l'abolició de les curses de braus a Catalunya.
Dissabte 10 de gener al mercat setmanal de 9 a 13h.

Més info d'aquesta Iniciativa Legislativa Popular a http://www.prou.cat/

Fred, molt fred !

Gràcies a tots els que veu venir a la Fira de Nadal i veu passar a signar per l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Més de 100 signatures en un dia. Tenint en compte la escassa assistència, tot un èxit.

La veritat és que va ser un dia fred, molt fred. I em refereixo no tan sols a la temperatura ambiental, que déu n’hi do, sinó també a una important manca del caliu humà que hom espera en una fira emmarcada dins les festes Nadalenques i amb el valor afegit de les activitats destinades a recollir fons per la marató de TV3.

Vaig enyorar la presencia de moltes cares conegudes, i no soc justament d’aquelles persones que coneix molta gent. Si em centro en el propi equip de govern, tret d’en Francesc Roig que porta justament l’àrea de promoció econòmica, que és qui organitza la fira, i la honorabilíssima excepció d’en Ferran Reyero que, a més a més, igual que en Kiko, va tenir el detall de passar per la taula a on recollia signatures, ningú més va aparèixer al llarg del dia.

No van aparèixer ni en José Luis Portero, ni en Pedro Vegas, ni en Josep Missè, ni na Teresa Llongariu, ni, ni...... crec que em deixo algú. Uy!, es clar, tampoc varem poder gaudir de la presencia del nostre alcalde.

No sé, de veritat que després d’una experiència com la d’aquesta Fira de Nadal, em pregunto si val la pena organitzar aquests actes, em pregunto que és el que falla, la organització, el govern municipal, les infraestructures, el temps, la gent en general o de tot una mica.

Un acaba pensant que si el propi equip de govern no hi assisteix en ple, o com a mínim una digna i majoritària representació del mateix, quina força moral poden tenir per mobilitzar a la gent, per fer que el poble participi i s’impliqui en les activitats.

No vull entrar a valorar el contingut de la Fira perquè se que hi ha gent que hi ha dedicat moltes hores, temps hi haurà de fer valoracions i extreure conclusions, però el que si m’indigna i puc valorar és la no presencia de l’equip de govern, aquestes ganes de fer poble que semblen reduïdes, en algun cas, a les teques i tiberis. Això si, desprès en campanya electoral et trobes a l’alcalde al punt verd de Can Palau en l’acte de plantació d’aromàtiques.

Per cert, tornant als animals, que aquests si que son nobles, encara que sigui simplement per pura càrrega genètica, a tots els que voldríeu signar per l’abolició de la festa de la tortura i escarni dels braus (allò que en diuen corridas), i no veu poder assistir a la fira, dir-vos que portaré sempre a sobre un plec per recollir signatures, em podeu parar pel carrer, em podeu fer un truc al 659 879 463 i trobarem un moment i un lloc per tal que pugeu signar. Hi ha temps fins la primera setmana d’abril.

Per poder llegir els texts s'ha de posar a pantalla complerta. Fes-ho i llegeix, descubrirás com és la tortura d'un brau.

---

---

Si desprès de llegir-ho penses que val la pena lluitar per la desaparició d’aquest costum barbar i cruel...

... vine el diumenge 14 de desembre a la Fira de Nadal de Sant Cebrià (a l’aparcament davant del Martri) i signa la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les curses de braus a Catalunya.

I si no pots venir diumenge però vols signar, contacta amb mi per correu electrònic admin@stcebria.info i podrem quedar un altre dia per tal que puguis signar.

Manifestacions antitaurines davant la Monumental de Barcelona (2008)

---