diumenge, 15 de març de 2009

El PSC de Sant Cebrià vol la dimissió d'un regidor per les «irregularitats» en l'obra de l'avinguda Maresme (Diari El Punt - 12/3/2009)

El principal grup de l'oposició a l'Ajuntament de Sant Cebrià de Vallalta, el PSC, va demanar en el darrer ple la dimissió del regidor d'Urbanisme, Josep Missé davant les «reiterades irregularitats» permeses en la construcció dels habitatges de l'avinguda Maresme.

Segons explica el regidor Carles Marco, les obres no tenen el preceptiu permís municipal perquè aquest està pendent que la Generalitat admeti les modificacions urbanístiques reclamades per poder tirar endavant el projecte. Marco recorda que es va decidir construir les places de pàrquing obligatòries fora del mateix edifici, no més lluny de 300 metres. «Aquesta modificació es va comunicar a l'àrea d'Urbanisme de la Generalitat perquè hi donés el vistiplau. Una condició indispensable per poder tirar endavant l'obra», assenyala. Paral·lelament, problemes amb l'estructura de l'edifici van obligar l'adjudicatària a assegurar els murs. «L'actuació era necessària però, un cop feta, i, tal com va informar per escrit l'arquitecte municipal, la construcció s'havia d'aturar fins a disposar dels permisos corresponents que no tenia i que no té encara», hi afegeix el regidor.

Des del PSC es denuncia que l'arquitecte va presentar el seu informe el mes de novembre, però que, «misteriosament», no es va entrar per registre fins al febrer. «L'equip de govern de CiU i ERC va dir que no tenien constància d'aquest document i van permetre que l'obra continués», diu Carles Marco.

Els socialistes demanen responsabilitats polítiques perquè: «Ara tenim un edifici amb l'estructura construïda, sense permisos per iniciar l'obra, i els aparcaments de la qual s'hauran de fer en un altre lloc. I, mentre no estiguin fets els aparcaments, no podran tenir llicència d'ocupació i, en conseqüència, ni llum, ni aigua.» El grup ja va denunciar fa un any unes primeres irregularitats en la mateixa obra perquè el consistori, en un primer moment, no va cobrar-li els permisos d'ocupació de via pública a canvi de la compra d'unes càmeres de vigilància.


http://www.elpunt.cat/santcebriadevallalta/article/3/17-politica/13241-el-psc-de-sant-cebria-vol-la-dimissio-dun-regidor-per-les-lirregularitatsr-en-lobra-de-lavinguda-maresme.html

dissabte, 7 de març de 2009

Adéu Pepe

Aquest diumenge passat al mati ha mort en Pepe Rubianes. Un càncer de pulmó se l’ha endut als 61 anys. Sens dubte, pels temps que corren, era encara d’hora per dir adéu.

Fa dies que volia escriure quelcom, però com sempre el maleït temps s’afanya a córrer més del que voldríem. I és que, malgrat sabia que feia mesos que lluitava contra la malaltia, la noticia m’ha sorprès i m’ha inundat de pensaments.

El primer que em va venir al cap és “maleït tabac”. I és que ja sabeu que els que som fumadors compulsius, no d’uns pocs cigarrets diaris, sempre tenim a sobre aquella sensació, cada cop més fomentada per les administracions, que ens estem matant a poc a poc.

Quan jo tenia 20 anys, Josan, el meu únic i estimat germà va morir d’una sobtada malaltia coronaria, als 25 anys d’edat. Els metges li varen dir miocardiopatia idiopàtica. Desprès del terrible shock inicial vaig arribar al irracional convenciment que jo també moriria als 25 anys. Des del meu vint-i-cinquè aniversari, cada any que passa, és un any guanyat a la mort.

De fet hauríem de pensar que cada any que vivim és un any guanyat a la mort, perquè la vida no és més que el camí cap a una mort segura. Per a uns el camí és llarg, i per altres és extremadament curt.
I aquí m’agradaria fer esment d’una frase de Rousseau, que sempre m’ha encantat : "El hombre que más ha vivido no es aquél que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida."
I no tinc cap mena de dubte que en Pepe ha experimentat molt a la seva vida, i l’ha viscut tal i com ell ha volgut i ha pogut. I ha fet enfadar a uns quants, però n’ha fet riure a molts, moltíssims més, i també ens ha fet pensar amb els seus monòlegs.

Ara torno a agafar “me’n vaig”, el seu llibre que vaig llegir farà un parell d’anys. No és un gran llibre, però si sembla un de sincer. Més enllà d’aquell home, capaç de parlar durant hores, de riure’s de la seva ombra i d’aquells que mai han tingut el més mínim sentit d’humor, aflora un home complex, que pensa i que sent, que sent profundament.

Pepe, bon viatge si és que finalment hi ha algun lloc per anar-hi, en qualsevol cas sàpigues que et recordarem. Ens deixes molts somriures, i això, és molt més del que molta gent és capaç de deixar en el seu pas per aquesta vida.

Gràcies Pepe. Adéu Pepe.

dimarts, 3 de març de 2009

Desaliento compartido con Rosa Montero

Malauradament no puc estar més d’acord amb aquest escrit de Rosa Montero. Si el respecte pels animals no comença pels propis politics i alts càrrecs dels poders de l’estat, com podem demanar a la gent que porta segles massacrant animals que deixin de fer-ho?.

Volem una llei de protecció animal que els empari a tot l’estat. Volem sortir d’una vegada per totes d’aquesta Espanya profunda a on la vida d’un animal no val res. Una societat com la nostra, del segle XXI, moderna, tecnològicament avançada, compromesa socialment i ecològicament no pot permetre que determinades conductes restin en la impunitat.

Imatges de gossos brutalment assassinats, forcats, cremats, morts a pals no poden quedar impunes. A quina mena de país pertanyem?. M’avergonyeixo de ser polític si això ha d’implicar oblidar els drets dels animals i els deures que, com a suposada raça superior, tenim vers el seu benestar.

Carles Marco


DESALIENTO - ROSA MONTERO 17/02/2009

Hace una semana terminó la temporada de caza con galgo y empezaron las matanzas habituales, los bosques espectrales adornados con el fruto atroz de los perros ahorcados. A veces me entra un desaliento abrumador, un cansancio infinito de ser de este país. De una sociedad bruta e incivil sin tradición en el respeto a los seres vivos. Miren por ejemplo lo que sucede en el Metro de Madrid: El Refugio ha denunciado que los perros utilizados en la seguridad son duramente maltratados. Y lo peor es que muchos maltratadores ni siquiera creen serlo porque no perciben el sufrimiento del animal: así de primitivos y de crueles son. Ese mismo sustrato de insensibilidad hace que el PSOE incumpla descaradamente una promesa electoral sin que pase nada. Porque se comprometieron a elaborar una ley marco de protección animal, pero el Gobierno acaba de declarar que no la hará y que las competencias son de las autonomías (se han presentado 1.300.000 firmas en pro de la ley, pero se ve que les importa un pito).

Sí, es un desconsuelo ser de un país en el que los jueces y los ministros se van de cacería y se hacen petulantes fotos de matarifes. No hablo ya de las repercusiones políticas del encuentro, ni del problema que supondría aceptar, teniendo un cargo público, el supuesto regalo (de muchos miles de euros) de una montería, como decía el sábado un lector en una carta magnífica. Hablo simplemente del mal gusto social, del mal gusto moral, del mal ejemplo de esos prohombres de la patria rodeados de cadáveres (tremenda la foto de Garzón entre decenas de mansos ciervos alineados como los muertos de una masacre anónima); de unos tipos exultantes de sangre y abrazados con ufanía a la escopeta. Ésos no son los dirigentes que yo deseo para España. Pero ya ven, es que el país es así. Por desgracia, todo concuerda.