dimecres, 26 de novembre de 2008

Una intervenció a un web taurí

Intervenció feta a De Toros en libertad (un portal taurí) a ran d'un escrit del seu director (un tal José Antonio del Moral) que vincula la Iniciativa Legislativa Popular que esta en marxa a Catalunya per tal de prohibir les curses de braus, amb l'independentisme Català, i en resposta a diverses intervencions posteriors que diuen que els toros viuen com reis fins que arriven a la plaça, i que els porcs viuen molt pitjor, per acabar morint sense gloria, i formant part d'una botifarra Catalana... :



Lo siento pero aún después de leer a Mario Vargas Llosa, a Albert Boadella y a ese tal Carlos Starmanss (que en su casa lo conocen), me ratifico en mi pensamiento : las corridas de toros son una tradición aberrante que debe ser abolida. Soy Catalán, aunque sin catalanismo. Me siento tan Catalán, como Español, como Europeo. No me sirve pensar en los años de vida "regalada" que tiene el toro de lidia, simplemente no entiendo que nadie mínimamente civilizado y humano pueda gozar ante un animal al cual se le clavan arpones, se le clava una pica en repetidas ocasiones, y se le clava (normalmente en más de una ocasión) una larga espada. De la misma manera que nadie, supongo, disfrutaría asistiendo a la matanza del cerdo o al sacrificio de las ovejas, terneros, pollos, etc.

Estoy en contra del espectáculo, porque considero que es denigrante. Jamás permitiria a un hijo mio que viese tamaña crueldad, de la misma manera que no me gusta que vean películas donde domina la violencia, sea del tipo que sea. Es una cuestión de moral NO de política ni de separatismo. Me parece patético que algunos (incluido Albert Boadella) quieran hacer creer a la gente que el rechazo a la tauromaquia es una mera cuestión de independentismo catalan.

Pobre gente, que estrechos de miras, cuanta mezquindad de planteamiento. ¿Tanto cuesta entender que haya personas, sean del partido politico que sean, sean de la comunidad autónoma que sean, sean del nivel cultural que sean, que rechazan eso que algunos llaman fiesta nacional, espectáculo e incluso arte?. ¿Tanto cuesta entender que a medida que avanzan los tiempos hay tradiciones que pasan a ser anacrónicas y que cada vez tienen menos adeptos?, para defender la fiesta nacional han de recurrir a mostrar videos de los mataderos, patético!!!Me dan lástima aquellos que defienden la fiesta nacional con argumentos pobres y soeces, pretendiendo ningunear a todos los que no somos partidarios de ella.

Soy concejal de un pueblo que acaba de declararse antitaurino y amigo de los animales, y me llena de orgullo tal decisión del pleno. Soy fedatario para recoger firmas para la ILP que va a promover la modificación legislativa que acabará con la lidia en Cataluña y, evidentemente, el dia que tal modificación se apruebe en el Parlament Català me sentiré muy orgulloso de mi tierra y de mis políticos.

El propio Mario Vargas Llosa reconoce que la fiesta taurina está impregnada de violencia y crueldad, y acaba diciendo que "eso crea en nosotros, los aficionados, un malestar y una conciencia desgarrada entre el placer y la ética, en su versión contemporánea". Tan solo me queda la esperanza que detrás de estas palabras se desencadene en algunos una profunda reflexión que les lleve al triufo de la ética sobre el placer.

Cierto es que muchos animales sufren para que acaben convertidos en butifarras o carne a la brasa, cierto es que muchos niños mueren de hambre en el mundo, pero no es menos cierto que cada vez hay más personas vegetarianas y que somos muchos los que colaboramos con ONG's para intentar modificar la vida mísera y desgraciada de otras personas. Los tiempos cambian y las conciencias también, no neguemos la evidencia y no pretendamos poner a las nuevas conciencias la etiqueta del independentismo catalán, es un argumento pobre y que dice muy poco en favor de la capacidad intelectual de quien lo esgrime.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Només un vianant

Estava revisant el meu perfil del blogger i m’he decidit a omplir dos apartats una mica complicats que, en el seu dia, quan vaig crear el meu blog, vaig deixar per més endavant.

D’una banda els llibres favorits. Que difícil és seleccionar una breu llista de llibres favorits. N’hi ha tants bons llibres. Però finalment suposo que acabes per posar alguns dels que d’una manera o una altre t’han frapat, t’han arribat o t’han enganxat.

Un record molt especial pel llibre del Dr. Moody,“Más alla la luz”, que em va donar un raig d’esperança en un moment especialment difícil de la meva vida quan vaig perdre els meus pares.

I un altre que em va marcar de jove. “Juan Salvador Gaviota”. Els meus pares me’l compraren quan tenia 14 anys i una tremenda il·lusió per ser pilot d’avions, per dedicar la meva vida a volar. Varen pensar que m’agradaria llegir quelcom referent a una gavina que també s’estimava volar per damunt qualsevol altre cosa. Però em vaig trobar amb un increïble llibre alliçonador sobre la cerca de la perfecció i el sacrifici personal.

En quant a la musica favorita la cosa ha estat més fàcil. No soc gaire afeccionat a sentir musica. La veritat és que en general m’agrada sentir musica relaxant, tant algunes bones peces clàssiques, com la música tipus “chill out”. Si no tenen lletra millor. M’agrada escoltar i sentir la música. Però hi ha dos peces en particular, precisament amb lletra, que em fan sentir quelcom especial.

Con te partiro” cantat per Andrea Bocelli (o també “Time to say goodbay” interpretat per Sarah Brightman i Andrea Bocelli). Una peça que m’agrada escoltar quan estic content, amb els ulls tancats, i que normalment acompanyo (i destrosso) amb la meva veu. Si em deixo anar puc acabar plorant d’alegria.

Si arribeu” és una cançó de Lluis Llach que sempre m’ha fascinat per la seva lletra, resumeix perfectament el meu sentiment vers la vida, aquella sensació de que, tot i haver tingut una vida plena d’experiències, deixaré aquest mon i em quedarà tant per fer, per aprendre, per veure, per viure. Reflexa aquell sentiment d’alegria vers els meus fills, pensant que arribaran més lluny que jo, i alhora de sana gelosia perquè veuran coses que jo no podré. Aquí deixo la lletra per aquells que no la coneixeu, o aquells que l’heu sentit en alguna ocasió però potser no l’heu escoltat, i molt especialment dedicada als meus fills :

Si arribeu
(Lluís Llach)

Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.
No em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.