divendres, 31 d’octubre de 2008

Els reis d'espanya premien la barbàrie i la crueltat

Aquest mes d’octubre el rei i la reina d’espanya han fet entrega de les “medalles d’or al mèrit de les belles arts” a 20 personalitats, entre les que hi ha artistes, cuiners, ballarins, musics, historiadors, dissenyadors i escriptors, entre d’altres.

Personalment el que més m’ha indignat profundament, tot i que no m’ha sobtat gens, és la presencia entre els guardonats d’un torero, un tal José Tomás.

El rei en el seu discurs va dir que els guardonats “aportan a la población la capacidad de ampliar horizontes y desarrollarse en plenitud”, així com que el seu treball "contribuye a construir un mundo mejor, un mundo de libertad, de compromiso y de belleza, que potencia la propia existencia y promueve las Bellas Artes", pel que tots ells compten "con el más firme apoyo y el permanente estímulo de la Corona".

Que un torero compti amb el més ferm suport i estímul per part de la corona d’espanya no m’estranya gens, sobre tot venint d’un personatge que es dedica en el seu temps d’oci, que sembla ser molt extens, a caçar un os ensinistrat que prèviament ha estat emborratxat, entre d’altres activitats que potser és millor no mencionar i que apareixen a multitud de llibres escrits al voltant del rei.

Ja em sembla greu que el rei digui que un torero, posant-lo al mateix sac de la resta de guardonats que em mereixen tot el respecte, aporta a la població la capacitat d’eixamplar horitzons i desenvolupar-se amb plenitud. La barbàrie i tortura comesa amb els toros eixample els horitzons d’algú mínimament sensible i sensat?, necessitem assistir a un espectacle ple de sang i patiment d’un animal per tal de desenvolupar-nos en plenitud?.

Però ja és per posar-se a plorar pensar que, sempre segons el rei d’espanya, un torero, un maltractador d’animals a sou, un esser sanguinari, cruel i sense cap mena de sensibilitat, contribueixi a construir un mon millor, un mon de llibertat.

Ses dubte tot respon al suport institucional que la tauromàquia rep de sectors rancis, aferrats a una cultura anacrònica i que ben poc té a veure amb el sentir de la majoria dels espanyols i, sobre tot dels Catalans i Gallecs que, en un 79 i 81 per cent respectivament, diuen no tenir cap interès en les corrides (enquesta realitzada per GALLUP en gener de 2006).

Suport que representa, en diners públics d’ajudes al sector tauri, una xifra anual de 550 milions d’euros, 100.000.000.000 (cent mil milions) de pessetes, que es podrien dedicar a altres fins d’interès social.

Ja és hora que el ministeri de cultura s’oblidi de la tauromàquia com a peça de la nostra cultura, com a exponent del nostre art, la lidia d’un brau no te res d’art i molt menys de bell.


Mireu una imatge que sortia a la premsa d’aquest torero guardonat amb la medalla d’or de les belles arts. Nomes un energumen insensible pot veure quelcom de bell en un individu amb la cara desencaixada i ple de sang. Sens dubte un espectacle plàstic que ens permet desenvolupar-nos amb plenitud.



Carles Marco


Pero per imatges plasticament belles aqui us deixo una d'un toro brau que, sempre segons els afeccionats a la tauromaquia, no pateix .



Finalment només vull transcriure un text que explica d'una forma objectiva i sense cap passió en que consisteix una "corrida de toros":



Des d’un punt de vista desapassionat, objectiu, podríem descriure una corrida de toros com un espectacle d’entreteniment en què un determinant nombre de persones presencien en una plaça tancada com un torero i diversos subalterns s’acosten a una bèstia que entranya un perill potencial determinat. Tot això s’esdevindrà fins a sis copsal llarg de la tarda. El joc inicial dóna pas a una segona fase molt més cruenta en què l’animal, de viu en viu, és sotmès, amb l’objectiu d’anar-lo debilitant físicament, a l’acció de, per aquest ordre, una llança d’aproximadament dos metres i mig de llargada (amb una ganiveta de 9 cm de llarg), des de dalt d’un cavall aterrit, que s’aplica sobre la creu del toro i intenta tallar bona part dels músculs del seu clatell; la llança es fica i es treu amb molta força i es fa girar a dreta i esquerra per causar ferides molt fondes; tot seguit, un subaltern intenta clavar a la mateixa àrea, a frec de columna vertebral, tres parells d’arpons de 75 cm (6 cm dels quals són la punta metàl·lica); aquests i la pica tenen l’objectiu de generar profundíssimes ferides que produiran una sagnia permanent que té com a conseqüència una debilitació proporcional a la pèrdua de sang, en aquests moments massiva, que s’esdevingui.

Després d’això, el torero torna a acostar-se a l’animal, ara ja esgotat, cansant-lo fent-li donar voltes i voltes a l’entorn de la seva muleta. Un cop l’animal està pràcticament extenuat, ja fa un quart d’hora que perd sang a raig, se’l sotmet al ritual de donar-li mort a espasa. En el millor dels casos, aquesta s’esdevindrà després del primer intent, però la major part de les vegades al primer intent el succeirà un segon i fins i tot pot ser que això s’allargui. Molt poques vegades es produeix la mort de l’animal sense la participació d’un altre subaltern que remata l’animal, encara viu com ho demostren els seus esgarips i els ulls esbatanats, ja a terra amb un ganivet que clavarà reiteradament al clatell amb la intenció de seccionar la seva medul·la espinal. Un cop acabat tot aquest ritual, el públic valora la mestria del torero i se li poden atorgar com a premi una orella, dues o incloure en el paquet de trofeus la seva cua.