dimarts, 18 de setembre de 2007

Els senyals de la cruïlla crtra Can Palau amb la BV

L’entrada al camí de Can Palau des de la BV no te desaprofitament. Com passem cada dia ja casi ni ens adonem, però el que ve per primera vegada al•lucina. Doneu un cop d’ull a la següent fotografia
Tenim el cartell de Can Palau, un enorme i desproporcionat indicador de Tallers Salicrú, la indicació de coto de caça, un cartell antic que ja s’ha mimetitzat amb l’arbre (i que des de fa anys i anys ningú pensa en treure), i un lletrerot enganxat al mateix arbre que fa propaganda (suposo que totalment il•legal) d’uns que es dediquen a reformes econòmiques. Tot i que no surt a la fotografia, a l’altre banda de la calçada tenim un cartell que ens indica la freqüència de Radio Sant Cebrià.

Algú va dir en una ocasió que la informació als conductors s’ha de racionalitzar i que no podem inundar de missatges a qui condueix, que es perjudicial pel seu grau d’atenció.

En mirar la foto, una de les primeres coses que penses es “pobre arbre”, te clavats el lletreró del coto i el centenari, i esta suportant el de les reformes amb uns filferros. La natura està al nostre servei i, evidentment, els arbres serveixen per donar ombra i clavar lletrerets.

Una altre conclusió a la que arribem mirant la fotografia es que Can Palau està per allà on estan els Tallers Salicrú. Vaja que sembla molt mes important els tallers que la pròpia urbanització. Aquest cartell, vull suposar que posat de forma legítima i amb permís de l’ajuntament, no se si compleix amb alguna normativa, però el que es evident es que no cal donar tanta informació en una cruïlla. Mireu el lletreró amb deteniment



Nom, activitat (Serralleria i fusteria metàl•lica), productes (Tanques metàl•liques, tot alumini i vidre, portes basculants i correderas), adreça, població i província, telèfon fix i mòbil, i finalment a sota, la fletxa indicadora del camí. Podríem fer un lletrerot semblant de Can Palau, i posar el nom i parcel•la de cada veí, així estaríem equiparats.

Evidentment això darrer es broma però esta clar que un indicador així es mes propi d’una tanca publicitària, d’un anunci a una revista, o de la tanca d’entrada a una industria, que d’una cruïlla de camins. Amb la magnitud que té costa de llegir el de Can Palau.

Respecte als senyors que fan reformes econòmiques, no m’estranya; no es gasten un duro en publicitat allà on s’ha de fer, s’estimen mes penjar lletrerots com el de la foto següent



Tenen permís per penjar publicitat d’un arbre aquests senyors?, està permès?, si no ho està perquè ningú de l’ajuntament els truca i els commina a treure d’immediat aquest cartell. Quan estàvem en campanya electoral vaig sentir comentaris molt crítics amb els cartells enganxats als arbres, però aquells es van posar i treure. El de les reformes allà segueix, esperant a que es mimetitzi amb l’arbre, com el de sota.

Potser pensareu que m’avorreixo i em dedico a escriure aquestes coses. Us ben asseguro que no es així, però es que em revelen les coses mal fetes, i em revela es passotisme de qui hauria de cuidar que les coses es fessin bé.

Es molt senzill, es truca als de les reformes per tal que treguin el lletrerot, i si no fan cas, s’incoa un expedient sancionador i es treu. S’aprofita l’avinentesa per treure el lletreró mil•lenari, es fa una petita festa d’acomiadament lletreró - arbre (per respecte als molts anys de convivència), i es posa a la vitrina - museu que hi ha a la planta baixa de l’ajuntament amb antigalles. I en quant a lo de Salicrú doncs jo, sincerament, els faria posar un indicador, amb forma de fletxa com el de Can Palau, simplement amb el nom, notablement mes petit, i el col•locaria a sota del de Can Palau. Be es una idea.



El que està clar es que a part de seguir endavant amb el pla de millora, millorar l’entrada de la urbanització, el punt verd, etc... també podem donar una sensació de poble mes seriós, i de pas, fer un favor als conductors per tal que amb un sol cop d’ull puguin llegir totes les indicacions i només les estrictament necessàries.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Madeleine

Molt s’està especulant darrerament respecte del cas Madeleine. Hi ha qui ja te clar que la pobre nena es morta i que els culpables son els seus pares. També hi ha qui creu que algun element de la policia judicial portuguesa està implicat en la desaparició de Madeleine i que esta intentant inculpar als pares per tancar el cas en fals, mireu i llegiu amb deteniment el blog següent http://master-of-fate.spaces.live.com/blog/, si mes no dona que pensar.

Al marge de tot això i indistintament de qui sigui el culpable material de la seva desaparició hi ha una cosa certa, els pares van actuar de forma molt negligent deixant els tres fills de molt curta edat a l’apartament per anar a sopar amb uns amics. Si us plau, uns pares normals, o van a sopar amb els fills, o contracten un cangur.

Sembla ser que el Vaticà ja ha tret del seu web la referència de la visita dels McCann, també se de gent que ha eliminat el link al web de Madeleine. Jo porto dies donant-li voltes, escoltant les noticies i la veritat es que, hores d’ara, no ho tinc gens clar i no puc emetre un judici, tot i que tingui, com tothom, la meva opinió personal.

Es per això que mantindré el link al web de Madeleine fins que hi hagi un desenllaç definitiu del cas.

Si hi ha una remota possibilitat que Madeleine estigui viva crec que no es mereix caure en l’oblit, de la mateixa manera que molts altres nens desapareguts, que no han acaparat l’atenció dels mitjans de comunicació i de la societat en general com el cas de Madeleine.

dimarts, 4 de setembre de 2007

MADEIRA

Hem estat passat uns dies de descans a l’illa de Madeira amb la família. Una experiència recomanable per qui vulgui unes vacances tranqui-les, en un entorn privilegiat, amb una natura exuberant, un clima suau i una gent encantadora.

Es curiós però tot i ser una illa Portuguesa un no pot evitar la sensació de visitar una colònia Britànica. El 80% de les persones allotjades al nostre hotel, el Royal Savoy de Funchal (per cert totalment recomanable), eren ciutadans Britànics. Absolutament tota la documentació en Portuguès i Angles, tan sols varem trobar un restaurant amb la carta en mes idiomes, entre ells el Castellà, les actuacions de cada nit a l’hotel amb repertoris típics Anglosaxons.

Quan es visiten terres d’altres països un espera poder sentir-se immers en la cultura del país visitat, no pas en la cultura d’un altre. Però que hi farem això passa també a alguns indrets de casa nostra.

Això si, en demanar un hot-dog o un Burger al bar de la piscina, et posaven unes bossetes amb ketchup, mostassa i maionesa. La sorpresa en llegir la marca va ser que aquestes provenen d’una industria, de nom Millás, ubicada al polígon industrial de Sant Pol de Mar (a l’altre banda de la benzinera). Ens va fer molta il·lusió, i potser pensareu que es una tonteria, però desprès d’uns quants dies creuant good morning, thank you i sorry per tot l’hotel, aquesta troballa va ser com una injecció d’aire fresc de la nostra terra.

Si t’interesses una mica per conèixer la vegetació de la illa, de on prové la immensa quantitat d’aigua que brolla per qualsevol indret, i parles amb algun tècnic forestal, acabes tenint la sensació que de forma irremeiable ens estem carregant el planeta per tot arreu.
Resulta que fa alguns segles la illa va ser brutalment desforestada per aconseguir la fusta necessària per construir vaixells. El nom de Madeira te el seu origen en la gran quantitat de fusta (en forma d’arbres) que contenia l’illa. Desprès de veure la salvatjada comesa amb aquest petit territori, es van dedicar a reforestar-la, però a mes a mes d’alguns arbres autòctons van introduir d’altres que no ho eren. Un d’ells va ser l’eucaliptus.

Ara fa un temps han descobert que l’eucaliptus es carrega la flora autòctona que te al seu voltant i, el que es pitjor, segons uns estudis, en funció de la temperatura i el grau d’humitat la resina d’aquest arbre es capaç d’iniciar una combustió espontània. Així doncs mica en mica porten uns quants anys carregant-se els enormes eucaliptus que hi ha per tots els parcs naturals de la illa.

Quina mania tenim els humans d’alterar la natura allà on aterrem. Importem uns ocells per depredar altres especies que ens molesten i desprès aquests depredadors fan mes mal que la espècie depredada. Ens pensem que som mes savis que la pròpia natura i que la podem alterar al nostre gust i així tenir-la al nostre servei. Així ens va. Potser algun dia aprendrem a admirar i respectar allò que ha trigat milions d’anys a créixer, transformar-se i adaptar-se.

Això si, per tota la illa es venen llavors de plataner, au del paradís i un munt de flors tropicals i exuberants. Però si llegiu al peu del revers de l’embolcall descobrireu que l’origen de les llavors es la empresa Rocalba,SA – Girona (Spain). Ja deu ser bona aquella frase de “la feina ben feta no te fronteres”. Llavors de plantes exòtiques, ketchup, mostassa i maionesa made in Catalunya a Madeira.

Al marge d’aquestes anècdotes i reflexions es un destí molt recomanable pels amants de la natura. Una illa de 57 Km per 22 Km, amb un altiplà central de 1.400 metres d’alçada i uns pics de fins a 1860 metres ha de tenir per força uns contrastos i uns paisatges d’impressió.



Ha estat molt maco, però sabeu, els darrers dies ja teníem ganes de tornar a Sant Cebrià.

Carles Marco